Continuem, amb una de les tradicions més assegudes en l'imaginari fester alcoià: deixar volar un poc la imaginació. Perquè quan Alcoi ja està en mode fester, qualsevol excusa és bona per a parlar de filaes, d’història… o d’allò que podria haver sigut.

Per això hem tornat a fer el nostre xicotet experiment. D’eixos que no canvien res, però que enganxen. Li hem preguntat a la Intel·ligència Artificial com vestirien, en el segle XIII, alguns dels personatges que hui desfilen pels nostres carrers. Sense ànim de fer una lliçó d’història, ni molt menys de qüestionar els vestits actuals. Només per jugar.

Perquè sí, la Festa és com és. Però imaginar com eren aquells protagonistes de 1276 també té el seu punt. I esta vegada ens hem fixat en una filà que, d’entrada, ja és tota una contradicció: Andalusos o Contrabandistes.

Andalusos contrabandistes… però del segle XIII

Ací ve el gir interessant. La filà que coneixem hui està inspirada en els contrabandistes de Sierra Morena dels segles XVIII i XIX. Eixos bandolers romàntics, amb jaquetes de vellut, mocadors rojos, polaines i un aire de canalla que ja forma part de l’imaginari fester.

Però… i si ens n’anem al segle XIII? En aquell moment, el sud de la península era un territori en tensió constant. Zones musulmanes d’Al-Àndalus convivint —o més bé xocant— amb l’avanç dels regnes cristians. I entremig, muntanyes, camins amagats… i gent que sabia moure’s per ells.

Segons la IA, els contrabandistes d’aquella època no tenien res de romàntics. Eren pràctics. Discrets. I sobretot, invisibles.

I com vestirien? Ells

La imatge canvia completament: res de brodats, ni velluts, ni colors cridaners. Ací tot està pensat per a no destacar. Per a passar desapercebut entre la muntanya, de dia i de nit.

Els homes portarien una túnica curta, fins al genoll, de lli o llana lleugera. Colors? Terra, grisos, verds apagats. Tot molt natural. Davall, calces ajustades per a facilitar el moviment. Perquè córrer, escapar o grimpar formava part del dia a dia.

En la part superior, una camisa senzilla. Sense adorns. Sense concessions.

Ací la peça clau seria la capa. De llana, fosca, fins a mitja cama. I si porta caputxa, millor. Perquè no només protegeix del fred: també ajuda a ocultar la cara. A difuminar la figura. A desaparèixer en la nit.

Dalt, en el cap, res de barret catite, un mocador o un capell simple, més semblant a un turbant que a una altra cosa.

El calçat, resistent. Botes de cuir ajustades, preparades per a camins difícils. D’eixes que aguanten jornades llargues sense queixar-se.

I els complements? Un cinturó ample amb una bossa xicoteta. Per a monedes, per a objectes… o per al que faça falta. I, clar, una arma curta: una daga, un ganivet. Res de grans espases. Massa pes, massa soroll.

I com vestirien? Elles

La versió femenina manté la mateixa essència. Potser amb una silueta un poc més llarga, però igual de pràctica.

Túnica fins a mitja cama o un poc més, de llana o lli, en tons foscos. Damunt, una capa amb caputxa, gastada, amb història. D’eixes que han vist més d’una nit llarga de caminades buscant botí.

El cinturó torna a ser protagonista. D’ell penja una bossa, potser una arma. Tot a mà. Tot preparat.

El cap cobert amb un mocador. No per estètica, sinó per necessitat: protegir-se i, sobretot, no ser reconeguda.

El conjunt transmet una cosa molt clara: aquesta no és una figura de postal. És algú que viu al marge. Que es mou, que observa, que desapareix quan cal.

De la realitat a la Festa

Si comparàrem esta imatge amb la qual desfila hui en l’Entrada, la diferència és enorme. D’un costat, el contrabandista real del segle XIII: sobri, discret, pràctic. De l’altre, el contrabandista fester: vistós, elegant, ple de detalls i amb eixe aire andalús que tant agrada.

Però és que ahí està la gràcia. La Festa no és una còpia de la història. És una reinterpretació. Una manera de contar-la amb música, amb color i amb emoció. I en eixe camí, cada filà ha anat construint la seua pròpia identitat. Per això ens podem permetre estos jocs. Imaginar com serien… mentre gaudim de com són.

Que al final, tant si porten vellut com si portaren una simple capa fosca, tots acaben en el mateix lloc: al carrer, al ritme de la banda… i fent Festa, que és el que toca.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa. Estigueu atents, continuarem jugant.