Fitxa tècnica
Nom: José Manuel Bueno Ruiz
Any: 2003
Filà: Benimerins
Disseny del vestit: Francisco Aznar Sánchez

Hi ha notícies que canvien un dia… i hi ha altres que et marquen tota la vida. José Manuel Bueno Ruiz guarda en la memòria, amb una nitidesa sorprenent, aquell 30 de maig de 2002. Una vesprada qualsevol que es va convertir, sense avisar, en el començament d’un somni.

“Havia tornat del col·legi amb febra i em vaig gitar prompte”, recorda. Però cap a les deu i mitja de la nit, el telèfon va trencar el silenci de casa. Un rebombori, passes ràpides, nervis… i sa mare despertant-lo: son pare telefonava des del Casal per a dir-li que havia sigut elegit Sant Jordiet. “Vaig reaccionar confós, però de sobte… se’m va llevar la febra”. Una frase que ho diu tot. L’alegria inesperada, pura, d’un xiquet que sense saber-ho acabava de convertir-se en protagonista de la Festa.

L’endemà mateix, quasi sense haver dormit, va anar al col·legi, a Sant Vicent de Paül. Però res era igual. “La notícia va córrer com la pólvora”. Pel carrer, gent que no coneixia el felicitava. I a l’escola, el dia es va convertir en una celebració. Quan un xiquet és Sant Jordiet, tot el seu món ho és amb ell.

El primer acte va ser el Corpus. Allí va conéixer la resta de càrrecs i va començar una cursa imparable de preparatius. Dies que passen volant, plens d’il·lusió, fins a arribar a la meta: les Festes de Moros i Cristians de 2003.

Un dels moments més especials arriba el dia de Sant Jordi. El van vestir a la filà, envoltat dels seus. Marita, la modista, i Paco Aznar, el dissenyador, donaven forma final a un vestit que ja despertava mirades i emocions. Fins i tot les càmeres de Canal 9 captaven aquell instant. “M’alegre molt de veure la cara dels festers de la meua filà quan van veure el vestit per primera vegada”, conta

I després, la Processó de la Relíquia. Un moment que li va quedar gravat per a sempre. “Jo sempre havia anat a tirar clavells al pas del Sant Jordiet… però ara era diferent. Era jo”. La seua filà li llançava les flors, i ell, enmig de tot, sentia el pes i la bellesa d’aquell instant únic.

La Missa Major també va ser especialment emotiva. Allí va prendre la comunió per primera vegada, de mans del bisbe alcoià, de Rafael Sanus. “Em va impactar molt, ho recorde hui i m’emocione”. Moments que van més enllà de la festa i que es queden per sempre al cor.

La vesprada encara guardava més sorpreses: la visita al convent del Sant Sepulcre, amb un acte ple de tendresa de les monges, que li van regalar una medalla que conserva amb estima. I després, la Processó General, tancant un dia intens, ple de significat.

Però si hi ha un instant que resumeix tot el que és ser Sant Jordiet, eixe és l’Aparició. Dalt del castell, esperant que sonara l’Himne, José Manuel va sentir de nou l’emoció. Sabia que era l’últim acte. I el va viure com cal: intensament. Llançant les fletxes, mirant Alcoi des de dalt, guardant cada segon. “Estava en un núvol de felicitat”, diu.

Amb el pas del temps, encara hi ha detalls que el continuen emocionant. Com saber que el cavall en què va muntar és del segle XVII. “És un honor haver sigut part de la història”.

Quan mira enrere, ho té clar: “Tot va ser un gran record”. Una experiència que el va marcar per sempre. I en les seues paraules també hi ha espai per a l’agraïment. Als seus pares, per donar-li l’oportunitat. A les persones que el van ajudar a fer realitat el vestit. I, sobretot, a la Filà Benimerins, que el va abrigallar en cada pas.

Perquè ser Sant Jordiet és viure un somni. Però també és sentir-te envoltat, estimat, part d’alguna cosa molt gran. I això, com bé sap José Manuel, dura tota la vida.