Tornem a una d’eixes idees que no pretenen cap cosa important, però que acaben convertint-se’n una excusa perfecta per a parlar del qual més ens agrada: la Festa i eixa barreja tan alcoiana de realitat i imaginació.

Així que hem tornat a fer el nostre joc. Un més. Hem preguntat a la intel·ligència artificial com vestirien en el segle XIII alguns dels personatges que hui donen nom als filaes. No per a corregir cap cosa ni per a reescriure la Festa, que ja té la seua pròpia evolució i el seu propi camí. Només per imaginar.

Perquè una cosa està clara: els vestits dels filaes no són recreacions exactes del passat. Són el resultat d’un recorregut cultural, estètic i festiu que ha anat canviant amb els anys. Però… i si ens endinsem un poc més arrere? I si anem al 1276 i intentem veure com eren de veritat aquells protagonistes?

Hui ens fixem en una dels filaes més carregades d’història i llegenda: els Abencerrajes.

Els Abencerrajes

Quan parlem dels Abencerrajes —Abenserraigs en valencià i Banu Sarray en àrab— ens traslladem al regne nassarita de Granada. Una família noble d’origen nord-africà, vinculada a l’Alhambra i a l’elit cortesana del segle XV. Cavallers, administradors, gent de palau… i també protagonistes d’una de les llegendes més famoses del món andalusí: aquella suposada traïció amorosa que va acabar amb una matança dins de la Sala dels Abencerrajes, immortalitzada després per la literatura o la pintura —com l’exemple de l’obra de Mariano Fortuny—.

El seu nom, a més, té origen artesanal: ‘fills del talabarder’, és a dir, relacionats amb el treball del cuir i les guarnicions de cavalleria. Un detall que ja ens parla d’un món refinat, però també funcional, molt lligat al cavall, a les armes i a l’ofici ben fet.

Però si fem l’exercici anacrònic d’imaginar-los abans de la seua època i retrassar-los al segle XIII —el temps de les festes d’Alcoi—, la imatge canvia, encara que manté una essència noble molt marcada.

I com vestirien? Ells

Ací no parlem de fantasia, sinó d’una aristocràcia andalusina que respira elegància.

La base seria una túnica interior llarga, de lli o fins i tot seda lleugera. Caient fins als turmells, amb colors suaus o rics segons l’estatus: ivori, crema, verd maragda o blaus clars. Al coll i a les mànigues, algun brodat discret, potser geomètric o cal·ligràfic, fins i tot amb fil daurat. Però sempre amb elegància continguda.

Damunt, la peça clau: el caftà o jubba noble. Obert per davant, de seda, brocat o vellut fi. Ací sí que apareix el color intens: granats profunds, blaus foscos, verds intensos o porpres. Tot acompanyat de brodats daurats, amb motius vegetals o geomètrics. És la imatge d’una cort que cuida cada detall.

La cintura es converteix en punt de poder i estatus. Un cinturó ample, de cuir treballat o seda, amb plaques decoratives. D’ell penja la daga corba, elegant, quasi més símbol que arma. I ací apareix un detall interessant: la connexió amb l’origen del llinatge, vinculat precisament al treball del cuir i les guarnicions de cavalleria.

Al damunt de tot, el mantell cerimonial. Pesant, noble, amb caiguda llarga. Colors foscos com el verd profund o el bordeus, i vores amb brodats daurats. Una peça que dona presència, autoritat i solemnitat.

En el cap, el turbant de seda, enrotllat sobre una base senzilla. Blancs, cremes o tons suaus, de vegades amb algun fermall o detall central. Sense exageracions, però amb molta intenció.

El conjunt és completa amb babutxes de cuir fi, lleugerament punxegudes, i armes elegants: espases corbes, dagues decorades… més pròpies d’un cavaller de cort que d’un soldat de camp de batalla.

I com vestirien? Elles

La figura femenina manté la mateixa idea de refinament.

Túnica llarga de seda o lli fi, amb colors intensos com el verd maragda, el vermell profund o el blau fosc. Brodats daurats, motius vegetals i geomètrics que parlen de riquesa i estatus.

Damunt, un caftà obert, més pesat, de vellut o brocat, amb mànigues amples i detalls molt treballats. A la cintura, un faixí que marca la silueta amb elegància.

El mantell o vel completa la imatge: seda lleugera, de vegades cobrint parcialment el rostre, amb brodats subtils o rivets daurats. I, per descomptat, la joieria: collarets, polseres, anells… elements que parlen de posició social sense necessitat de dir-ho en veu alta.

El cap, sempre cuidat: vel, diadema, fermalls o cadenes fins. Tot pensat per a remarcar noblesa i distinció.

Una altra imatge dels Abencerrajes

Si férem cas estrictament a la història del segle XIII, els Abencerrajes hagueren segut figures elegants, clarament aristocràtiques, més pròximes a una cort refinada que a qualsevol imatge bèl·lica simplificada. Però clar, són del segle XV.

Siluetes llargues, teixits rics, caigudes pesades, brodats subtils i una presència que parla més de palau que de camp de batalla.

Però, clar, això és història. La Festa és una altra cosa. És reinterpretació, imaginari i emoció. És prendre eixos fragments del passat i convertir-los en música, color i carrer. I per això ens agrada jugar amb estes idees. Perquè ens recorden d’on venim… mentre celebrem, amb tota la força del món, el que som hui.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa. Estigueu atents, continuarem jugant.