Fitxa tècnica
Nom: Jordi Ilario Pérez
Any: 1984
Filà: Llauradors
Disseny del vestit: Rafael Pla

Hi ha anys que passen… i hi ha anys que es queden per sempre. Per a Jordi Ilario Pérez, el 1984 no va ser només un any de festes, sinó una experiència completa, intensa, viscuda de principi a fi. "Guarde un record inesborrable", assegura. I no parla només de dies concrets, sinó d’un camí sencer que el va marcar per sempre.

La seua història comença quasi in extremis. Qui el va presentar va ser Miquel Moltó, primer tro dels Maseros i gran amic de son pare. I ho va fer a l’últim moment, quan el sorteig estava a punt de començar. "Va arribar tard i em va apuntar just abans", recorda. Però la festa, capritxosa i màgica, tenia preparada una sorpresa: sent l’últim de la llista, el seu nom va ser el que va eixir triat.

El moment de saber-ho va ser tant inesperat com especial. "Estava sopant i no recorde ni si sabia que m’havien presentat", conta entre somriures. La sensació? Sorpresa absoluta. D’eixes que et deixen sense paraules i que, sense saber-ho, t’obrin la porta a un any irrepetible.

Els preparatius formen part també del record. Les contínues visites a les modistes del carrer Sant Tomàs, davant mateix de l'església de Sant Jordi, o els viatges al taller per a la cuirassa i el casc. I ací, una d’aquelles anècdotes que fan somriure amb el pas del temps: "No hi havia manera que el casc m’encaixara bé". Entre el creixement propi d’un xiquet i uns quants detalls més, el casc es va convertir en tot un repte.

Al col·legi La Uxola, situat on ara està la biblioteca de l’Uixola, la notícia es va viure amb una alegria compartida. Companys i professors es van bolcar, fins al punt de fer una gran festa. "Em vaig sentir molt volgut i molt ben acompanyat", recorda. Perquè ser Sant Jordiet no és mai una experiència solitària: és un orgull que s’estén a tots els que t’envolten.

A casa, l’emoció també es vivia amb intensitat. Els seus pares es van implicar al màxim, però especialment son pare, gran fester, que fins i tot va haver de renunciar a la seua esquadra de negres per poder viure plenament aquell any al costat del seu fill. Un gest que diu molt del que significa este càrrec.

El dia de Sant Jordi va arribar amb un sol radiant, d’eixos que fan brillar la festa com mai. Jordi guarda un record especial de la Processó de la Relíquia, amb el suport constant de la seua filà. I encara que la vesprada va portar pluja i va obligar a modificar alguns actes, res podia desbaratar aquella vivència. "Quan vius la festa així, l’aigua no importa", afirma. I els Maseros —sempre al seu costat— no el van deixar sol ni un moment.

I arriba l’Aparició, el gran final. El moment més màgic. Jordi el recorda amb una barreja de fascinació i curiositat. "Em cridava molt l’atenció com es movia el cavall, com si fora un tren de joguet". Però també amb algun entrebanc: les cintes de seguretat que no ajustaven bé i el fum que quasi no el deixava veure. Detalls que no fan més que engrandir el record. "Va ser un moment molt bonic i molt emocionant".

Com a curiositat final, encara hi ha una anècdota més: dos mesos abans de festes es va trencar un dit del peu i va haver de portar talonera fins a quasi l’arribada dels dies grans. Un obstacle més en un any que, malgrat tot, va ser perfecte.

Perquè al final, el que queda és això: un record inesborrable. Una experiència que acompanya tota la vida. I en cada paraula de Jordi Ilario es nota que aquell xiquet de 1984… continua sent, en el fons, el seu Sant Jordiet.