Fitxa tècnica
Nom: Adolfo Bernabéu Terol
Any: 1954
Filaes: Mozárabes i Berberiscos
Disseny del vestit: Rafael Guarinos Blanes

Hi ha records que es guarden amb el pas del temps… i altres que es fan encara més grans. Adolfo Bernabéu Terol parla del seu any com a Sant Jordiet amb la serenitat dels anys, però amb una emoció intacta. Perquè aquell 1954 no va ser només un càrrec, va ser una vivència plena de moments senzills i, alhora, immensos.

"Em feia molta il·lusió", recorda. I és que la figura de Sant Jordiet ja formava part de la seua família. Un parent seu, Jorge Matarredona García, havia eixit fins a tres anys seguits en plena postguerra, quan quasi no hi havia candidats. Eren altres temps, difícils, però amb la mateixa essència festera.

El seu pare, Adolfo Bernabéu Espí, va ser qui el va presentar. I darrere d’aquella decisió hi ha una història que defineix tota una manera d’entendre la vida. En aquell temps, el càrrec podia durar dos anys. Després del seu, el seu pare va voler que el fill d’un empleat de la fàbrica també tinguera l’oportunitat de ser Sant Jordiet. Jesús Colomina va eixir l’any següent… amb el mateix vestit. "Ell m’abraçava i plorava cada volta que ens vèiem. Li donava les gràcies a mon pare". Un gest que parla de generositat, d’humanitat… d’eixos valors que també formen part de la festa.

El vestit, dissenyat per Rafael Guarinos, el recorda amb estima. "Era molt bonic, sobretot el peto, amb unes escates molt especials". I encara conserva fotografies d’aquell moment, tot un luxe en una època en què el color era quasi impossible. La que té reproduïda està feta en Foto Studio Solbes.

Però si alguna cosa fa únic el seu Sant Jordiet és que va estar acompanyat per dos filaes: Mozárabes i Berberiscos. Son pare era de les dos, i ell també ho va viure així. "Crec que soc l’únic Sant Jordiet que ha sigut acompanyat per moros i cristians". Un detall que el converteix en una figura encara més singular dins de la història festera d’Alcoi.

Entre tots els records, n’hi ha un que destaca per damunt de la resta. No és un gran acte ni un moment multitudinari. És un berenar. "El que recorde amb més estima és un berenar en el local de baix de casa". El seu pare va convidar tots els xiquets festers. Quaranta, cinquanta… tots junts —tampoc no n’hi havia més—, compartint aquell moment abans d’eixir cap a la processó. "Després em van acompanyar tots". Una escena senzilla, però plena de veritat. D’eixes que es queden per sempre.

En acabar, durant eixe passeig cap a la processó, no oblida moments entre flors i fotografies, i altres més intensos, com l’Aparició. "La recorde amb horror", diu amb un somriure. Dalt del cavall de cartó, amb vertigen, fum i sense quasi veure res. "Quan girava, semblava que anava a caure". Sensacions que, amb els anys, es transformen en anècdotes entranyables.

Un altre dels grans records el porta fora d’Alcoi, a Fontilles. Va ser el primer Sant Jordiet que hi va anar vestit com a tal. I allí també va pujar a cavall… però de veritat. "Crec que es deia Tordo, era preciós, igual que els dels indis en les pel·lícules, sí, marró amb taques blanques; tinc fotos també d’això". Durant la baixada en el sanatori, el cavall es va esvarar i Adolfo no va caure de miracle. Aquella experiència la recorda com a molt grata, i diu que quasi la té més present que alguns moments de les mateixes festes.

Quan Adolfo parla del seu Sant Jordiet, no ho fa només com un record d’infantesa. Ho fa com una part essencial de la seua vida. “No sé si ara els xiquets s’ho passen tan bé com m’ho vaig passar jo”, reflexiona.

El seu pasdoble

I com si la vida volguera posar música a tot això, Adolfo també té el seu pasdoble: El Petit Adolfín Bernabéu, d’Amando Blanquer. Una peça que encara hui sona i emociona. Que acompanya records, que fa brollar llàgrimes en moments inesperats. 

Per exemple, cada volta que li sona el mòbil: "El tinc ací gravat. Un dia el va sentir un músic i em va dir, no sé si és veritat, que podia presumir, perquè les úniques dos persones que tenen un pasdoble al seu nom i que estan vives són Manuel Benítez 'El Cordobés' i jo. Carai!".

Comenta Adolfo que en els Gats —ell té el número 1 de la fil'a— sona en els assajos, també en la Diana dels Gats, quan passen per sa casa i davant el monument a son pare. "Fan un acte molt bonic: des que va morir el meu pare, els Gats es paren, es lleven el casc i resen un parenostre. Fa 70 anys que ho fan, ja són 71… i toquen El Petit Adolfín Bernabéu… que bonic, sí, sí".

També es va emocionar quan en 2015 va eixir de Glòria amb els Gats. "Sense dir res, Mateo Martín, que era el sergent, quan va passar per ací em va fer una abraçada, tocant el meu pasdoble també en la Glòria. Em van eixir les llàgrimes. Emoció, emoció, clar".

Son pare

Però si hi ha una figura que travessa tot el seu relat, eixa és la de son pare, Adolfo Bernabéu Espí. "Va ser molt especial", diu. I no és una frase buida. El seu pare va ser impulsor de la penya Fontilles d’Alcoi, una persona compromesa, valenta, que va trencar prejudicis en temps difícils. "Tenia clar ja en aquell moment que la lepra no era contagiosa", recorda. De fet, no deixava que el seu fill anara a casa dels cosins —en el pis de dalt— quan es constipaven, però sí cada any a Fontilles. Un home avançat al seu temps.

La seua mort, massa prompte, amb només 32 anys, va marcar la família. Va ser en un accident d’autobús al port d’Albaida, dos dies després de les festes de 1955, el 26 d’abril, l’any que va eixir Jesús Colomina. "Teníem xofer, però no va voler molestar-lo i va anar a València amb autobús de línia. Van morir catorze persones i va quedar la meua mare amb quatre fills, i jo era el major".

Adolfo pare va deixar una empremta profunda, visible fins i tot en la ciutat: un monòlit al Parterre amb una frase que ho resumeix tot: "ejemplo sencillo de amor".

Hui en dia, Adolfo continua vivint la festa amb la mateixa intensitat, dividint el cor entre dos filaes. “Isc en els Gats, però soc de les dos”, diu amb naturalitat, reflectint una trajectòria festera plena d’històries i retrobaments. I és que la vida, de vegades, té eixes casualitats boniques.

Gat, bequetero i amb nets festers

Fa uns quinze o setze anys, el primer tro dels Bequeteros, Juanito Valverde, el mateix dia de l’Entrada, sense avisar, van anar amb un companys a buscar-lo a casa. "Em van llevar el vestit de gat i em van posar el de Bequetero", recorda entre somriures. Sa mare, sorpresa, no entenia res davant d’aquella escena improvisada. I així, quasi sense pensar-ho, va acabar desfilant amb ells en esquadra. "Eixes coses no s’obliden en la vida". Des d’aleshores, forma part també dels Bequeteros.

Mirant cap a les festes de 2026, l’emoció torna a créixer. Serà un any especialment significatiu, marcat per la continuïtat familiar. En l’Arrancada de la Diana eixirà el seu fill, i ell serà qui li done el tradicional puro, un gest simbòlic que, encara que els temps canvien, manté viva la tradició.

I no serà l’únic moment especial. En l’Entrada d’enguany es viurà una novetat: una esquadra doble i partida, reflex del creixement de la filà. Entre els participants, dos motius més d’orgull: una neta en l’esquadra de xiques i un net en la de xics. "Estaré veient-los", diu, amb eixa emoció serena de qui ha viscut molt… però continua sentint la festa com el primer dia.