Qualsevol excusa és bona per a parlar de filaes, d’història… o simplement per a passar una bona estona. I d’això va este xicotet experiment que hem posat en marxa: jugar a imaginar.

La idea és senzilla. Hem preguntat a la intel·ligència artificial com vestirien, en el segle XIII, els personatges que hui donen nom a algunes filaes alcoianes. Sense voler fer una revisió històrica dels vestits actuals —que tenen el seu propi recorregut i la seua evolució—. Només per intentar endevinar com eren, de veritat, aquells protagonistes dels fets de 1276.

I de pas, també posem a prova una ferramenta que genera tanta curiositat com dubtes. Tot amb un tema menut, però que diu més del que sembla.

Hui ens fixem en la filà Mudèjars.

Qui van ser els Mudèjars

Parlar de mudèjars és parlar d’una realitat molt particular. No són ni exèrcits ni grans nobles de palau. Són, sobretot, gent que es queda. Musulmans que, després de les conquestes cristianes, continuen vivint en les seues terres. Que mantenen la seua religió, la seua llengua i els seus costums, però baix domini cristià. Una convivència complexa, a voltes tranquil·la, a voltes tensa.

En temps de Jaume I, els mudèjars formen part del paisatge quotidià del nou Regne de València. Organitzats en aljames, treballant la terra, construint, comerciant… imprescindibles per a l’economia i la vida diària. I això, clar, també traspassa a la seua manera de vestir.

I com vestirien? Ells

Ací no trobarem grans armadures ni escenes de batalla. El mudèjar del segle XIII és, sobretot, una figura funcional. Pràctica. Adaptada al clima i a la vida diària.

Els hòmens vestirien una túnica interior —el qamís— de lli o cotó, fins als genolls o mitja cama. Colors clars: blanc, crema, beix. Pensats per a suportar la calor.

Damunt, una segona túnica o jubba, un poc més ampla. De llana lleugera o cotó, en tons més apagats: ocres, marrons, blaus o verds suaus. Res estrident. Tot natural.

Els pantalons, amples —els típics serouel—, còmodes, pensats per a treballar i moure’s amb llibertat.

A la cintura, un cinturó o faixa. Senzill. De cuir o tela. D’ell podria penjar alguna ferramenta o, com a molt, una xicoteta daga.

La capa és un element clau: el burnus (d’eixa peça ve el barnús que es posem després del bany). De llana, amb caputxa o sense, en colors terra o foscos. Una peça molt característica del món islàmic, útil tant per al fred com per a protegir-se.

Al cap, el toc final: turbant o capell senzill. No és decoració. És identitat cultural.

El calçat, babutxes o sabates simples de cuir. Tot molt coherent amb una vida de treball i mobilitat.

I com vestirien? Elles

Les dones mudèjars mantenen encara més clarament la tradició andalusina.

Túnica llarga fins als peus, de lli o cotó, en colors clars. Damunt, una altra peça més ampla, amb algun brodat senzill en les vores. Colors com blau indi, verd oliva o granat apagat.

La cintura es marca amb una faixa de tela, pràctica i funcional.

Però si hi ha un element que defineix la imatge és el vel. Cobreix el cabell i part del coll. És una peça clau, tant cultural com visual.

Per a eixir, un mantell lleuger, en tons terra o foscos. I als peus, babutxes de cuir.

Els adorns són pocs, però presents: arracades, alguna polsera, detalls discrets que aporten personalitat sense trencar la sobrietat del conjunt.

Una estètica diferent

Si comparem esta imatge amb la qual veiem hui en la filà Mudèjars, la diferència és clara.

El vestit històric seria molt més senzill, més funcional, més lligat a la terra i a l’ofici. Sense grans ornaments. Sense espectacularitat. Però també amb una identitat molt marcada: la d’una comunitat que viu entre dos mons, mantenint la seua cultura enmig d’un context canviant.

I ahí està, una vegada més, la clau.La Festa no és una còpia exacta de la història. És una reinterpretació. Una manera de transformar eixa realitat en música, color i emoció. Per això ens podem permetre estos jocs. Imaginar com eren… mentre celebrem, amb tota la força, com som.

Que al final, siga amb burnus o qamís, tot acaba igual: al carrer, amb la banda sonant… i Alcoi fent Festa.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant.