Fitxa tècnica
Nom: Jordi Casimiro Olcina Moltó
Any: 2007
Filà: Aragonesos
Disseny del vestit: Francisco Aznar Sánchez

Hi ha records que es conten… i altres que es reviuen cada volta que es pronuncien. Jordi Casimiro Olcina Moltó guarda el seu any com Sant Jordiet com un d’eixos tresors que no perden intensitat amb el pas del temps. Un 2007 ple de moments que, com ell mateix diu, formen part d’una experiència "única i irrepetible".

Ser Sant Jordiet és tot un camí i Jordi ho resumeix amb una successió d’imatges que encara hui li brollen amb facilitat: el Dia dels Músics, donant la batuta a la directora de l’himne des de la grada de l’Ajuntament; el Dia de l’Entrada, acompanyat per aquell cavall blanc; o el matí de Sant Jordi, amb la seua estimada Filà Aragonesos rebent-lo a casa. I, no cal dir-ho, la Processó de la Relíquia, amb els clavells caient del cel com una pluja d’emocions.

Li demanem que es quede amb un instant i ho té clar: "el record que guarde amb més estima és el dia de l’Alardo". La pujada al castell, envoltat dels seus, l’espera dins la torre… eixe silenci carregat de nervis abans que comence a sonar l’Himne. I després, el moment de l’Aparició. Les fletxes, la plaça, Alcoi mirant cap amunt. Un instant que no s’oblida mai.

La seua història comença amb una il·lusió compartida en família. El seu avi Casimiro i son pare van ser els que el van animar a presentar-se. "Encara que no els va costar molt", confessa. El dia del sorteig el va viure a casa, amb sa mare, mentre son pare acudia al Casal. Els nervis eren evidents, fins i tot van encendre un ciri buscant un poc de sort. I la sort va arribar.

"Estava en la dutxa quan va telefonar mon pare". La notícia va córrer de pressa. Crits, emocions… fins al punt que el telèfon de sa mare va acabar banyat i trencat. Un detall que resumeix perfectament la intensitat d’aquell moment.

El Corpus va ser el primer gran contacte. Un dia "excepcional", en el qual va conéixer la resta de càrrecs —Rafa, Antulio, Pepe, Ricardo i Miquel— amb qui compartiria l’any fester. I el més bonic és que, amb el pas del temps, aquell vincle encara continua viu.

Els preparatius del vestit formen també part essencial del record. Hores i hores entre proves, teles, cuir i detalls. En casa de Marita, la modista, amb Paco Aznar donant forma al disseny, i tot un equip treballant perquè cada peça fora perfecta. Sempre amb la companyia de la seua mare i els seus avis, que van viure el procés amb la mateixa il·lusió.

I és que si alguna cosa queda clara en el seu relat és el paper fonamental de la família. Tots van estar al seu costat, en cada acte, en cada moment. Però especialment els seus pares i el seu avi Casimiro. "Sense ell, este càrrec no haguera sigut possible", reconeix. Per a ell, veure el seu net com Sant Jordiet era un somni complert.

Quan mira enrere, Jordi ho resumeix amb sinceritat: un any intens, de nervis, de poques hores de son, però també d’una felicitat immensa. Dies que passen ràpid, però que deixen una empremta per sempre, com si aquell 2007 no haguera acabat mai.