Com teniu el cap? Ple de preparatius per a festes? Pareu que anem a jugar a imaginar. És una activitat que no arreglarà el món, però que enganxa.

La proposta és senzilla: hem preguntat a la intel·ligència artificial com vestirien, en ple segle XIII, els personatges que hui donen nom a les filaes alcoianes. Sense ànim de fer història rigorosa, ni molt menys de qüestionar els vestits festers —que són el que són gràcies a anys d’evolució—. Només per imaginar, perquè darrere de la Festa hi ha història, i jugar amb ella, també forma part del ritual.

Hui ens endinsem en una filà amb molta força visual: Berberiscos

La filà Berberiscos

Pel nom, esta filà vindria a representar als barbarescos, una ètnia del nord d’Àfrica. De pobles berbers o amazics que, durant segles, van formar part del món islàmic d’al-Àndalus. Gent que venia del Magreb, amb les seues pròpies tradicions, llengua i manera de viure.

No eren un grup uniforme. Eren tribus diverses, amb una forta presència en l’exèrcit almohade i, després, en el regne nassarita de Granada. Però més enllà de la guerra, també eren agricultors, pastors, artesans… gent de terra i de muntanya. I això es nota, i molt, en la seua manera de vestir.

I com vestirien? Ells

Ací no hi ha sofisticació urbana. No estem davant d’una cort, ni d’una ciutat refinada. Estem en un món més dur, més natural, més pegat a la terra.

La peça clau és la túnica. Més tosca, més gruixuda, de llana. De tall recte i no massa llarga, fins a mitja cama. Colors? Els de la terra: marrons, ocres, blancs trencats. Tot molt orgànic.

Però si hi ha una peça fonamental, és el burnus. Una gran capa amb caputxa, de llana gruixuda, ampla, amb pes. Sovint en color blanc natural o en tons terra. Només veure-la, ja et transporta al Magreb.

Els pantalons, amples —els serouel—, arreplegats en el turmell. Pràctics, còmodes, pensats per a caminar, treballar o moure’s per terreny irregular.

La cintura es resol amb una faixa de tela, més que amb un cinturó elaborat. D’ella pot penjar una bossa, un ganivet… coses útils, no decoratives. Eren gent pràctica.

Al cap, dos opcions: un turbant més irregular i voluminós que en altres cultures, o directament la caputxa del burnus cobrint-ho tot. Protecció i identitat al mateix temps.

El calçat, senzill: sandàlies o sabates de cuir. Sense pretensions.

I si volem afegir-li caràcter —que ací n’hi ha—, apareixen elements com un bastó de pastor, un odre de pell o ferramentes. Detalls que parlen d’una vida real, no d’una escena de palau.

I com vestirien? Elles

La imatge femenina és igual de potent… o més.

Posem vestit llarg, fins als peus, de llana o lli. Tall senzill, sense massa volum. Colors apagats: rojos suaus, ocres, marrons, blancs trencats.

Damunt, un mantell o capa, més lleuger que el masculí, però amb la mateixa idea: protegir i embolicar. Pot cobrir els muscles o fins i tot el cap.

El toc diferencial està en el cap i en els detalls. Mocador o vel, a voltes enrotllat com un turbant, deixant part del cabell visible.

I després, la clau: les joies. Ací sí que apareix el caràcter berber. Pendents grans, braçalets, penjants… normalment en plata. No és luxe refinat, és identitat. És cultura.

El conjunt es completa amb sandàlies o calçat simple, mantenint sempre la coherència amb una vida pràctica.

Una força diferent

Si comparem esta imatge amb la qual desfila hui la filà Berberiscos, veurem que la base està… però reinterpretada. Més color, més rica, més espectacular, més festera. No obstant això, el més interessant és que, històricament, els barbarescos aportarien una estètica molt clara: més tribal, més natural, menys refinada… i amb una força visual brutal.

Una paleta de colors que parla de terra i de sol. Uns teixits que pesen. Unes formes que envolten el cos. I una identitat molt marcada.

I al final, com sempre, tot encaixa. Perquè la Festa no copia el passat. El transforma. El converteix en música, en color i en emoció. I nosaltres, mentrestant, juguem a imaginar com eren… mentre disfrutem, com sempre, de com són.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant.