Hi ha records que no s’expliquen… s’emocionen. I en el cas de Fernando Pérez Miró, el seu any com a Sant Jordiet encara li toca el cor d’una manera especial. "Fins fa poc, quan parlava del meu Sant Jordiet em posava a plorar", confessa. Una frase que diu molt més que qualsevol descripció.

La seua història té un punt de destí. Son pare havia intentat que el seu germà fora Sant Jordiet durant dos anys seguits, però no va eixir. Al tercer intent, el va presentar a ell i va ser el triat amb només sis anys. Tan menut que Don Cirilo no el va deixar fer la comunió aquell dia. "Soc un Sant Jordiet que no va combregar", diu amb eixa naturalitat que deixen els anys.

Fernando sap perquè estava predestinat a ser Sant Jordiet: "Diuen que soc d’un polvet del dia de Sant Jordi", comenta entre somriures. Va nàixer nou mesos després de festes, igual que el fill de Mario, mosso en el magatzem de son pare i que eixe any també va fer esquadra amb ell. Els dos es porten un dia, clar.

El moment de saber que era l’elegit el recorda com una gran alegria, encara que amb la distància del temps els detalls es difuminen un poc. El que sí que queda clar és el context: dos anys seguits amb Sant Jordiet de la filà Cids, primer amb l’alferes i després amb el capità. "És curiós, no sol passar", apunta.

El vestit, dissenyat per Rafael Guarinos —també de la filà—, el va confeccionar la senyora Carmen, que estava en el carrer Sant Tomàs per damunt d’on estava Ritmo. Les proves van ser tot un procés intens. Recorda perfectament les visites per ajustar cada detall, però també altres moments més concrets que formen part d’aquell recorregut: com quan va anar a la Caldera del Gas perquè Paco Sempere li fera la cuirassa. "Jo, que sempre he estat un poc grosset, em deia: no menges molt xocolate que si no no te’l podràs posar", conta amb humor.

Les sandàlies també li van donar faena, amb diverses proves fins que encaixaren a la perfecció. I com no, el record del fotògraf: el Foto Studio Vicens, del carrer Santa Rita, on es van immortalitzar aquells dies que ja formen part de la història personal i també de la festa.

El dia de Sant Jordi, amb la Processó de la Relíquia i els clavells, el descriu amb senzillesa però amb sentiment. “És molt bonic”, diu. I a voltes no calen més paraules. Però si hi ha un moment carregat d’anècdotes és l’Aparició. Allí dalt del castell, envoltat de familiars i festers, l’escena va tindre un final ben curiós. Una bengala es va quedar encesa i algú va proposar apagar-la amb aigua. Però no n’hi havia. Només una botella de café licor del Torrero. La decisió va ser clara: millor deixar-la cremar que gastar-lo. Una història que només pot passar a Alcoi.

També recorda detalls com les seues fletxes, algunes grises com les malles del vestit de la filà Cides, altres daurades i platejades, reservades per a persones especials. O la medalla que li van imposar i que encara conserva amb estima.

Amb els anys, han arribat més reconeixements, com l’escut de Sant Jordi en or. Però Fernando és un home que no oblida una anècdota: ell ja en tenia un, perquè son pare s’havia avançat i l’havia comprat abans. "Es van sorprendre tots, perquè no ho tenia ningú", recorda.

I com passa sovint amb les grans històries, també hi ha xicotets errors que formen part del record: el seu vestit va estar exposat al Casal amb el nom d’un altre Sant Jordiet durant un temps. Després es va corregir, però queda com una curiositat més.

Quan Fernando mira enrere, no parla només d’actes o de moments concrets. Parla d’una emoció profunda, d’una vivència que el va marcar per sempre. D’eixes que, encara molts anys després, continuen fent bategar el cor un poc més fort.