Hi ha dies, en la prèvia de Festes, en què el cap ja està més en la Diana que en qualsevol altra cosa. I en eixe ambient, entre nervis i il·lusió, ens ha donat per fer un xicotet joc. Un exercici sense massa pretensions, però ben entretingut: preguntar-li a la intel·ligència artificial com vestirien, en el segle XIII, les persones que hui donen nom a algunes de les filaes alcoianes.

No es tracta de revisar els vestits festers —que tenen la seua pròpia història i evolució—. Ni tampoc de donar lliçons d’història. És, simplement, intentar imaginar com podrien haver sigut aquells protagonistes dels fets de 1276. I de pas, posar a prova una ferramenta que tanta conversa genera. Encara que siga amb una cosa tan nostra i tan festera.

Hui ens fixem en els Muntanyesos.

La filà Muntanyesos

La idea ens porta directament al nord. A la serralada Cantàbrica. A terres de fred, de muntanya i de gent acostumada a viure amb el just… però amb molta resistència.

Històricament, la presència de càntabres en les campanyes de Jaume I no va ser especialment destacada. L’exèrcit que va conquistar València estava format, sobretot, per aragonesos, catalans o navarresos, però la imatge del muntanyés encaixa perfectament amb eixe perfil de guerrer de frontera, dur, pràctic i sense massa ornaments.

I això és just el que apareix quan ens posem a imaginar-los en el segle XIII.

I com vestirien? Ells

Ací oblidem els grans cavallers. Res de lluentors ni teles riques. El muntanyés és una altra cosa.

La base seria una túnica curta de llana gruixuda, fins al genoll. Pràctica, resistent, pensada per al fred. Colors foscos i naturals: marró, gris, verd fosc o algun blau apagat. Teixits bastos, dels que aguanten.

Davall, calces ajustades de llana. Un detall molt del nord, molt útil per a moure’s per camins complicats. Subjectes baix del genoll, pensades per a caminar, pujar i baixar sense problema.

La capa és, probablement, la peça més característica. Gruixuda, pesada, de llana. D’eixes que et protegeixen del fred i del vent. Amb un fermall senzill al coll. Una capa que diu d’on vens sense necessitat de paraules.

Al cap, poca cosa sofisticada: un casc simple, una cervellera, o fins i tot un capell de llana o de pell. Perquè no tots eren cavallers; molts serien guerrers d’infanteria o mercenaris.

La protecció també seria limitada: un gambesó embuatat, alguna peça de malla… i poc més. Res de grans armadures.

I les armes, directes i efectives: llança, espasa curta, ganivet… i una que encaixa perfectament amb esta filà: la destral. Una peça que dona molta personalitat i que reforça eixa imatge de força bruta i resistència.

I com vestirien? Elles

Si imaginem una dona muntanyesa, la imatge continua sent igual de clara.

Vestit llarg de llana, senzill, sense adorns. Damunt, un davantal o sobre falda, molt funcional. Un xal o capa curta per a protegir-se.

El cap cobert amb un mocador o una toca, com era habitual.

I els colors, en la mateixa línia: verds foscos, marrons, rojos apagats, tons crema. Tot molt natural, molt de muntanya.

És una estètica llauradora, de vida dura, molt allunyada de les imatges més urbanes o mediterrànies que veiem en altres filaes. Una altra manera de ser guerrera.

Guerrers austers

Si comparem esta imatge amb la dels cavallers aragonesos o navarresos, la diferència és clara. El muntanyés no és noble, no és refinat. És resistent. És un guerrer acostumat al fred, a la pedra, a tirar avant amb el que té. Menys espectacular, sí, però amb una presència molt potent.

I això és el que fa especial a la filà Muntanyesos. Que, si la portarem al segle XIII, tindria una estètica més austera… però també molt més crua.

Al final, tornem sempre al mateix: la Festa no busca copiar la història. Busca emocionar. I ho fa transformant-la, adaptant-la, fent-la gran. I nosaltres, mentrestant, seguim jugant a imaginar com eren… mentre disfrutem, com sempre, de com són.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant.