Fitxa tècnica
Nom: Jorge Balmaseda Sempere
Any: 2012
Filà: Verdes
Disseny del vestit: Verónica Sempere Matarredona

Anem amb un altre record, d’aquells que per molt que passen els anys, continuen vius com si foren d’ahir. En el cas de Jorge Balmaseda Sempere, el seu any com a Sant Jordiet en 2012 està ple de moments així. "El record que tinc és molt bonic, encara que ja han passat 14 anys, tinc records molt vius", assegura.

Tot va començar amb una il·lusió compartida en família. El seu avi, Juan Ignacio Sempere, el va presentar, amb l’esperança que es repetira una història que ja havia viscut abans amb el seu fill Nacho, en 1987. I quasi com si fora un guió escrit, el moment de saber que era l’elegit va arribar d’una manera ben curiosa. A casa esperaven la telefonada… però no arribava. Finalment, se'n van anar a dormir. I és que es van despistar. Hores després, en arribar a casa, "tot va ser una festa, tots estàvem molt feliços", recorda.

Els primers actes, com el Corpus, els va viure amb una barreja de nervis i descoberta. Però prompte va anar guanyant confiança, deixant-se portar per la festa i pel paper que li tocava representar.

Un dels moments més especials va ser, sens dubte, tot el procés del vestit. No només per l’emoció pròpia, sinó perquè darrere estava la mà de sa mare, Verónica Sempere, qui el va dissenyar. "Sempre li ha agradat molt dibuixar i pintar, i en el Casal van acceptar la proposta que va preparar", conta. Les proves, les teles, les mesures… tot formava part d’un camí que anava prenent forma a poc a poc. I si hi havia una part que el fascinava especialment, era la ferreria: veure com es creaven el casc i la cuirassa li resultava quasi màgic.

Al seu voltant, tot eren somriures. Els companys de col·legi ho vivien amb la mateixa emoció que ell, i quan s’acostaven les festes, aquella alegria es feia encara més evident. Després, una vegada passat tot, arribaven les preguntes, la curiositat, les ganes de saber com havia sigut ser el centre de la festa.

A casa, el suport era total. Però si hi ha dos figures que destaca amb especial estima són el seu avi Juan Ignacio i el seu tio Nacho. Per a ells, aquell any tenia un significat encara més profund.

El Dia de l’Entrada el recorda amb molta estima. Despertar-se prompte, saludar els dianers, viure l’ambient des de primera hora… i després, a la vesprada, eixir a l’Entrada amb el seu germà, a lloms dels cavalls del seu avi. I com passa a voltes a Alcoi, la pluja també va voler formar part del moment. No va ser intensa, però sí suficient per a donar-li un punt encara més especial.

Però si hi ha un instant que Jorge guarda com un tresor és el del dia de Sant Jordi. El moment de vestir-se, envoltat de la filà, de la família i dels amics, és d’eixos que no s’obliden. I després, la Processó de la Relíquia, amb el carrer Sant Llorenç ple de clavells. "Sempre tinc en record una foto que està en molts llocs: les meues sandàlies xafant els clavells". Una imatge senzilla, però carregada de simbolisme i emoció.

I com no, l’Aparició. El moment més esperat, el més somiat. Amb l’himne de fons, els focs artificials i tota una ciutat mirant cap amunt. Un instant en què el xiquet es converteix en protagonista absolut. Després, la volta a la plaça, ja amb el sabor agredolç del final, però envoltat dels seus. "La família és qui fa possible tot això", diu.

I encara una última imatge: davant de la carrossa, el cavall blanc del seu avi, com un homenatge al cavall de Sant Jordi. Un detall més que tanca un any únic.