"Tinc molts records, encara que fa molt temps" assegura Vicente Raduán Gomis sobre el seu Sant Jordiet 1988. I és que ser Sant Jordiet amb només huit anys deixa una empremta difícil d’esborrar.

La seua història, a més, té un ingredient ben especial: la de ser bessó. Dos germans, Pepe i Vicente, presentats al sorteig… i només un nom que ix. Vicente. Una casualitat —o un destí— que convertiria aquell any en una experiència encara més singular.

Va ser el seu tio per part de mare, Rafael Conca, qui el va presentar. A casa, els pares no eren festers, però la il·lusió d’ell ho va fer possible tot. El moment de saber que era l’elegit el recorda amb una imatge molt viva: son tio pujant per l’escala cridant "Visca Sant Jordi i Visca Sant Jordiet!". Ell, encara sense entendre del tot què passava, va començar a descobrir a poc a poc la magnitud del que venia.

D’aquell any guarda moltes escenes: l’Entrada, les processons, les entrevistes, els actes… tot un món nou per a un xiquet que ha mantingut el vincle encara que la seua família es va traslladar a viure a Benidorm. De fet, sempre que ha pogut ha tornat a Alcoi per viure l’Entrada.

El vestit és un altre dels records que li han quedat gravats. Especialment les proves. I, sobretot, la cuirassa. La va fer Paco Sempere, en la coneguda Caldera del Gas, i no era precisament la peça més còmoda per a un xiquet. "No anava a gust amb eixa peça rígida damunt", recorda.

El dia de Sant Jordi també té una imatge molt concreta: des del balcó de la seua àvia en Sant Llorenç, enfront de la plaça de Dins, van llançar flors al seu pas. Va ser en este any, 1988, quan els Benmerins van instaurar el costum dels clavells en eixe punt. Un gest senzill, però carregat d’emoció i de família.

I arriba l’Aparició. El moment gran. El que més li va impactar va ser la resposta de la gent: els aplaudiments, la calor, l’emoció… i també el fum, dens, quasi asfixiant. Però res d’això va restar-li màgia a l’instant. Dalt del castell, amb sa mare, el primer tro i el seu tio, va viure un dels moments més intensos de la seua vida.

Després, la desfilada final, ja més relaxada, amb el gest d’anar tirant fletxes des de la carrossa i repartint detalls. Un final dolç per a una trilogia plena d’emocions.

Però si hi ha una història que ha quedat per a sempre vinculada al seu any és, sens dubte, la de "els bessons". Una anècdota que ha transcendit el record familiar i que, de fet, ha sigut arreplegada enguany en la Revista de Festes, en un article escrit pel seu tio, Rafael Conca.

Conta Conca que, durant la processó del Trasllat —prèvia als tres dies de festes—, en passar pel número 42 del carrer Sant Nicolau, va haver d’entregar la bandera al president de l’Associació, Octavio Rico, amb una explicació tan senzilla com urgent: "El xiquet està pixant-se". Van entrar al portal… i al cap de pocs minuts van tornar a eixir.

I encara que no es veia, alguna cosa havia canviat. Segons relata el mateix Conca, "el canvi havia tingut lloc i ningú es va adonar", perquè els dos germans eren “perfectament iguals”. Una escena quasi de pel·lícula, resolta amb naturalitat i discreció perquè Pepe també tinguera oportunitat de compartir un moment tan especial.

I és ací on la història agafa encara més força. Perquè, com ell mateix deixa caure en l’article: "El que va succeir després, durant la trilogia, donaria per a més històries". Una frase oberta, suggeridora, que deixa volar la imaginació.

Siga com siga i com diu Vicente: són records bonics, dels que marquen a un xiquet i es queden per sempre. I també reivindica la festa com el que és: una celebració viva, de carrer, que cal viure.