Anem al gra. Guanyar Alcoi està sent assenyalada pel govern de la ciutat per haver votat en contra dels pressupostos i de la qüestió de confiança de l’alcalde.

I cal dir-ho clar: no és per tacticisme, és per coherència.

Des del primer moment hem mantingut una línia clara: la defensa del nostre medi natural i de l’aigua del nostre aqüífer, El Molinar, és innegociable.

El retard en l’aprovació dels pressupostos no és responsabilitat de qui es manté ferm en els seus principis, sinó d’un govern que ha allargat innecessàriament els temps per presentar-los. Alcoi està aturat per la negligència del seu govern, un govern que, a més, no compta amb la confiança de la majoria. Ser progressista també és això: acceptar majories, saber pactar dins de l’esquerra i treballar per una esquerra real i forta, sumar esforços abandonant les ambigüitats.

I, si fem memòria, veurem que això no és nou: ja s’han utilitzat abans estratègies per convertir relats en veritats a força de repetir-los.

En el segle XX, Joseph Goebbels, un dels principals dirigents nazis, va perfeccionar una estratègia tan simple com perillosa: repetir missatges una vegada i una altra fins que acaben semblant veritats.

No és només història. Hui, eixa forma de fer política continua ben viva. L’extrema dreta la utilitza sense complexos: simplificar la realitat, repetir mentides i apel·lar a les emocions per guanyar suport.

I el problema és que, en alguns casos, també veiem com l’esquerra, de vegades, cau en eixe mateix joc: més propaganda, més soroll, més relat… pensant que així guanyarà força o mantindrà poder.

Parlem clar: ser progressista no és dir-ho, és demostrar-ho.

No va de penjar-se etiquetes ni de fer discursos bonics. Va de coherència. De saber a qui defenses i no canviar de bàndol quan et convé. De no trair els teus principis ni a la gent que confia en tu per mantindre una cadira.

El progressisme de veritat és una altra cosa.

És treballar, encara que no done titulars.

És construir, encara que siga lent.

És ser útil, encara que no siga espectacular.

En definitiva, és tindre clar que la política no va de guanyar a qualesevol preu, sinó de millorar la vida de la gent.

I això no es diu. Això es fa.