Entre la música que ja s’escolta cada nit i els vestits que ja es veuen eixint de la tintoreria, ens agarra la gana d’imaginar. I per a fer-ho modernet s’ajudem de la intel·ligència artificial: Li hem preguntat com anirien vestits, en el segle XIII, els personatges que hui donen nom a algunes filaes d’Alcoi.

No és una revisió històrica dels vestits actuals —que tenen la seua pròpia evolució, el seu camí i la seua identitat—. És simplement un joc: imaginar com eren aquells protagonistes dels fets de 1276. I de pas, posar davant el mirall una ferramenta que desperta tanta curiositat com debat. Encara que siga amb un tema tan nostre i tan fester.

Hui toca una filà molt de casa: Labradores, els Maseros.

Els llauradors del segle XIII

Hi ha un detall històric que ajuda a entendre encara millor el resultat. En el segle XIII, després de la conquesta cristiana de la zona per Jaume I d’Aragó, molts dels agricultors que van repoblar estes terres procedien d’Aragó i Catalunya. Això fa que la seua indumentària no fora una cosa local en sentit estricte, sinó compartida amb altres zones del nord-est peninsular. És a dir, la roba del llaurador de l’Alcoià seria molt semblant a la dels llauradors medievals d’aquell ampli espai de la Corona d’Aragó: pràctica, resistent i marcada per les mateixes necessitats de treball i de clima.

En tot cas, la imatge és clara: no hi ha ornament ni exhibició. Hi ha treball. Hi ha terra. Hi ha supervivència. La roba del llaurador medieval no té res a veure amb el vestit festiu actual, que beu del tradicional valencià dels segles XVIII i XIX. Ací tot és més antic, més dur i molt més funcional.

I com vestien? Ells

La peça principal és la túnica —o gonella— de llana o lli. Arriba fins al genoll o mitja cama, ampla per a poder moure’s amb llibertat. Les mànegues són llargues, però sense ajustos excessius. Tot pensat per a treballar. Els colors, els que dona la terra. Blanc cru, marró, gris, ocre, verd apagat. Els tints eren cars, i això es nota: ací no hi ha brillantor ni festa, hi ha realitat.

Davall, calces de llana, ajustades a la cama. O, en dies de faena intensa o calor, directament la túnica i poca cosa més. L’important era el treball, no l’estètica.

El cinturó de cuir senzill és imprescindible. No només ajusta la roba: també porta la vida quotidiana penjada. Un ganivet, alguna ferramenta xicoteta, el que faça falta.

En l’hivern, entra en joc la capa curta de llana basta o la pell de cabra o ovella. Peces pesades, pensades per al fred de les serres interiors, com les de la Mariola, com les de Polop, com les de la Canal.

Als peus, sabates de cuir simple o abastes gruixudes. I moltes vegades, també descalços en les tasques del camp. Sense romanticisme: pura necessitat.

Sobre el cap, protecció bàsica. Un mocador de lli, una caputxa o un capell senzill de llana. Res més. Ni ornaments ni detalls decoratius.

I les ferramentes són el seu autèntic símbol: forques de fusta, aixades, falçs, bieldos... La forca, de fet, encaixa perfectament amb esta imatge de treball agrícola medieval.

I com vestien? Elles

La dona llauradora del segle XIII manté la mateixa línia: funcionalitat per damunt de tot.

Túnica llarga fins als turmells, ampla, de lli o llana. Colors naturals: blanc cru, marró, gris, ocre o verd apagat. Sense ornaments ni detalls cridaners.

Damunt, un davantal o sobre falda, peça clau que la diferencia visualment i que protegeix la roba durant el treball. Pràctica pura.

El cinturó, igual que en els homes, és senzill: cuir o faixa de tela. Serveix per a ajustar i per portar alguna bossa xicoteta o ferramenta.

En el fred, capa curta de llana o pell, com en el cas masculí. I el calçat, idèntic: sabates de cuir bast o botes simples. O, de nou, peus descalços quan toca treballar.

El cap, això sí, marca una diferència clara: mocador o toca de lli cobrint el cabell, lligat de manera pràctica. Blancs o tons naturals, sense més.

I els elements de treball substitueixen qualsevol altra cosa: cistelles de vímet, sacs de collita, faixes de blat, olives… la vida quotidiana feta imatge.

Una imatge sense artifici

Si ens imaginàrem un grup de llauradors del segle XIII per la zona d’Alcoi, la imatge seria contundent: roba sòbria, colors terrosos, teixits resistents i una estètica absolutament funcional. Res de luxe. Res de decoració. Tot pensat per a aguantar el dia a dia.

I en el fons, això és el que fa interessant este exercici. Perquè ens recorda d’on venim. I també com, amb el temps, la Festa ha transformat eixa realitat dura en color, música i espectacle.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant. Nosaltres, mentre arriba la trilogia, seguim amb estes coses. Perquè també formen part de l’esperit fester.