Juguem de nou a imaginar el passat amb ulls de hui i, per què no, amb l’ajuda de la intel·ligència artificial. Això és just el que estem fent estos dies: preguntar-li com vestirien, en el segle XIII, les persones que hui donen nom a les filaes alcoianes.

Sense voler fer història estricta ni qüestionar els vestits actuals, que són fruit d’anys i anys d’evolució. Només per endevinar, per curiositat… i per passar-ho bé.

I hui ens trobem amb un dels casos més especials de tots: la filà Mozárabes.

Els mossàrabs, un pont entre dos mons

Els mossàrabs no són fàcils d’encasellar. I això és, precisament, el que els fa tan interessants. En el segle XIII eren cristians, sí, però cristians que havien viscut durant segles en territori musulmà, en al-Àndalus. Això vol dir que la seua manera de viure —i també de vestir— estava profundament influïda pel món islàmic.

Per tant, no eren com els cristians del nord que arribaven amb Jaume I. Però tampoc eren musulmans. Eren una mescla. Un equilibri. Un pont cultural. I això, en la roba, es veu claríssim.

I com vestirien? Ells

La base és una túnica llarga, fins a mitja cama o un poc més. Ampla, còmoda, de lli o llana fina. Esta forma és clarament andalusina, pensada per al clima i per al moviment. Però els colors ja ens donen una pista: blancs trencats, beixos, ocres, grisos clars. Res de tons intensos ni de refinament excessiu. Ací entra la part cristiana: més sobrietat, menys exhibició.

Damunt, una sobre túnica o jubba. Tall musulmà, sí, però més senzilla. Pot anar oberta o tancada, amb mànegues un poc més amples. Els colors continuen en la mateixa línia: marrons, verds apagats, blaus suaus. Esta peça és clau perquè simbolitza perfectament la mescla: forma andalusina, però amb una voluntat de discreció pròpia d’una comunitat que no era dominant.

El cinturó, de cuir simple, compleix una funció pràctica: ajustar la roba i portar una bossa o un ganivet. Res decoratiu. Vida quotidiana.

Sobre el cap apareix un altre element molt interessant. Podrien portar un mocador enrotllat —influència directa d’al-Àndalus—, però també un capell senzill o una caputxa més pròpia del món cristià. No hi ha turbants complexos. Això marca el límit cultural: influència, sí; identificació total, no.

La part inferior també reforça esta dualitat: pantalons amplis d’estil andalusí o calces més europees. Depén del context, del moment… o de la persona.

La capa, sempre present, és senzilla. De llana, en colors foscos. Protegeix del fred i completa una imatge sense luxe, molt funcional.

I el detall clau: un xicotet símbol cristià. Una creu discreta, potser penjant o brodada. No és ostentació, és identitat. És la manera de dir qui eres en un entorn on això importava.

I com vestirien? Elles

En la dona mossàrab, la mescla cultural encara es percep amb més subtilesa.

El vestit és llarg, fins als peus, ample i còmode. De lli o llana. Colors naturals: blancs trencats, ocres, verds suaus. Tot molt equilibrat.

Damunt, una sobre túnica fluida, d’inspiració andalusina. Més lleugera, amb moviment. Però, de nou, sense excessos.

El cap és fonamental: vel o mocador cobrint el cabell. És un element compartit amb el món musulmà, però en este cas més sobri, més contingut. Sense luxe ni adorns.

La cintura es resol amb una faixa o cinturó de tela. I el calçat, simple: sabates de cuir.

En els adorns es veu clar el caràcter mossàrab: molt pocs. Una xicoteta creu, alguna arracada senzilla. Res més. És una estètica que fuig del protagonisme.

Una identitat única

Si haguérem de definir visualment als mossàrabs del segle XIII, ho faríem amb una paraula: equilibri. No són nobles refinats. Tampoc són llauradors purs. No són musulmans, però tampoc cristians del nord. Són una societat intermèdia, adaptada, que viu entre dos mons. I això es tradueix en una estètica molt concreta: teles naturals, colors suaus, formes andalusines i una clara voluntat de discreció.

Si la filà Mozárabes se cenyira estrictament a esta realitat històrica, seria probablement una de les més sòbries de totes. Però també una de les més interessants.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa. Estigueu atents, continuarem jugant.