Després d’uns anys marcats per la síntesi i la geometria, el cartell de 1966 recupera una figura recognoscible. Però no torna arrere: ho fa d’una altra manera.

L’obra de Luis Solbes Payá presenta de nou a Sant Jordi com a protagonista, però construït amb un llenguatge modern, fet de plans, arestes i llum.

Un Sant Jordi en moviment

Al centre de la composició, Sant Jordi s’alça damunt del seu cavall blanc, amb l’espasa en alt. No és una imatge estàtica: tot transmet acció. El cos del cavall, les capes, els elements que cauen… tot apunta cap amunt, en una diagonal ascendent que dona tensió i dinamisme a l’escena. És la representació de l’Aparició, el moment en què el sant intervé, elevant-se i imposant-se.

Realisme construït amb geometria

Encara que la figura és recognoscible, no està tractada de manera clàssica. Tot està resolt amb línies rectes, sense corbes, i amb volums fragmentats. El resultat recorda a una estètica pròxima al cubisme: una manera de construir el realisme a partir de plans. No és una tornada al detall tradicional, sinó una reinterpretació moderna de la figura.

La llum com a protagonista

Un dels elements més potents del cartell és l’ús de la llum. Des del fons, una sèrie de rajos grocs i taronges travessen la composició en diagonal, dirigint la mirada cap al cel. Esta llum no només il·lumina: construeix l’escena.

Marca el moviment, reforça la figura de Sant Jordi i genera contrast amb les zones més fosques. És quasi un element narratiu, que acompanya l’acció i li dona èpica.

La derrota als peus

A la part inferior, la derrota mora queda representada de manera simbòlica: una bandera caiguda, un turbant, un escut i un sabre. No hi ha figura humana, però el missatge és clar. És una solució més sintètica que en altres cartells, però igual d’efectiva.

Una composició clara

A l’esquerra, part del castell situa l’escena. A la part inferior, el text s’organitza en blocs diferenciats, amb el nom d’Alcoi destacant en gran format.

La tipografia en majúscules, combinada amb colors com el blanc, groc i taronja, manté la coherència amb la resta del cartell.

Tradició i modernitat

El cartell de 1966 recupera un protagonista clàssic: Sant Jordi. Però ho fa amb un llenguatge visual contemporani, allunyat del realisme acadèmic. És un equilibri interessant: reconéixer la tradició sense renunciar a la modernitat.

Perquè no sempre es tracta de triar entre una cosa o l’altra. De vegades, es tracta de saber combinar-les.