L’últim dia de Festa ha tornat a començar amb paraules abans que amb pólvora. L’Ambaixada mora ha arribat a peu de castell amb la intenció, sempre diplomàtica en aparença, de prendre la fortalesa sense disparar ni un tret. Missatge en mà, cavall ferm i mirada alçada, els de la mitja lluna han intentat convéncer els cristians que el millor acord és el que evita la batalla. Però a Alcoi, quan arriba este moment, tots saben com acaba la història. I és que ens agraden els espòiler.

Des de dalt dels merlets, l’Ambaixador Cristià, Antonio Delgado, ha rebutjat la proposta amb la solemnitat que demana el càrrec. I ahí és quan la paraula es fa gran. Óscar Martínez, com a Ambaixador Moro, ha desplegat tot l’arsenal dialèctic en una ambaixada intensa, de les que posen la pell de gallina. Versos projectats amb força, silencis que pesen i un públic entregat que escolta cada frase com si fora la primera vegada, encara que la conega de memòria.

És un dels moments més teatrals de la Festa, on la tensió es viu sense presses. Els crits, esperats i celebrats, han ressonat en la plaça d’Espanya amb eixa barreja de respecte i emoció que només passa ací. Perquè tots saben que és representació, però també que és tradició, història i identitat.

La negativa cristiana ha tancat qualsevol opció d’acord i ha deixat el camí obert al qual vindrà després: la pólvora, l’Alardo i la lluita pel castell. Però abans, Alcoi ha tornat a demostrar que la paraula també forma part de la seua manera d’entendre la Festa.

Una vegada més, l’Estafeta i l’Ambaixada Mora han sigut eixe instant en què el temps s’atura, els ulls viatgen d’ambaixador a ambaixador en un dels actes més intensos de la trilogia. De vesprada seran els cristians els que demanen l’entrada al castell, i ho veurem com tota la Festa en Pagina66.