La vesprada de l’últim dia de Festa ha tornat a encendre Alcoi amb el llenguatge de la pólvora. Després de l’Ambaixada Cristiana, que no ha aconseguit cap acord amb el bàndol moro, la ciutat ha tornat a entrar de ple en una nova batalla d’arcabusseria.

I quan Alcoi dispara, ho fa de veritat. Enguany, 2.960 quilos de pólvora han convertit els carrers del Centre en un escenari on el soroll, l'olor i el fum s’han barrejat fins a fer quasi impossible veure més enllà del següent tir. Més de 300.000 detonacions han marcat el ritme d’una vesprada intensa, d’aquelles que es viuen amb el cos i es recorden amb els sentits.

Els arcabussos han tornat a cridar amb força, mantenint viva una tradició que transforma la ciutat en un autèntic camp de batalla simbòlic. Però com dicta el guió festiu, la pólvora no ha sigut l’única protagonista. Després del fum, ha tornat el moment del cos a cos, el de les armes blanques.

Capitans, alferes, ambaixadors i sergents han pres el protagonisme en els instants finals de la lluita. Una batalla curta, però intensa, on cada gest compta i on la tensió es concentra en pocs metres de pedra i història. Esta vegada, el desenllaç ha sigut favorable al bàndol cristià, que ha aconseguit imposar-se en el combat final.

La bandera de la creu ha tornat a onejar dalt del castell, tancant una vesprada que recupera la fortalesa per al seu costat històric i simbòlic. Alcoi, una vegada més, ha viscut el seu últim gran episodi de guerra festera amb la intensitat que la caracteritza.