Escric aquest article el 27 d’abril de 2026, el dia dels trons, data exacta en què expira el termini d’execució de la remodelació de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi. Fa ara catorze mesos, solucionat l’enèsim entrebanc burocràtic, per fi les empreses adjudicatàries col·ligades van poder iniciar les obres. Aquell dia vam fer festa al barri. Més de dues dècades i milers d’estudiants després, les deficients infraestructures anaven, per fi, a rehabilitar-se i ampliar-se.

Ara ja no estem tan contents. Segons la informació que ens arriba per la premsa amb comptagotes, en catorze mesos no han avançat ni una quarta part del projecte. A aquest ritme, sort tindrem si inaugurem el nou centre al 2030. Les constructores culpen Conselleria de pagar tard i malament. Cap sorpresa. Amenacen, fins i tot, d’aturar l’obra, emprant l’alumnat com a ostatges en el pleit amb la Generalitat. L’Ajuntament, per la seua banda, s’esforça a eludir responsabilitats i s’escuda en la seua manifesta incompetència.

A Alcoi, administracions autonòmiques i municipals, d’un i d’altre color, han actuat sempre de la mateixa manera, pel que fa a l’ensenyament públic. L’herència franquista, i primoriverista, ens va deixar un paisatge farcit d’escoles catòliques, negocis d’adoctrinament ben lucratius en temps de dictadura. I amb la Transició, la situació, lluny de millorar, va anar a pitjor. S’han construït centres educatius, per descomptat, però l’equilibri no ha fet més que empitjorar. Dos de cada tres alumnes van a centres privats (subvencionats amb els nostres impostos) i la pública es veu amenaçada any rere any amb noves retallades, al ritme de la davallada demogràfica.

Per a convèncer la majoria de famílies que paguen uniformes, tauletes, derrames i quotes il·legals, val tot. Desviar la matrícula sobrevinguda —aquell alumnat que arriba quan ja ha començat el curs — pràcticament en exclusiva cap a la pública és un dels mecanismes més eficaços, fins i tot, augmentant les ràtios per sobre dels límits legals. L’objectiu és la segregació econòmica per convertir la pública en una escola subsidiària per a pobres, ateus i nouvinguts.

Deixar envellir les infraestructures sense intervenció és també una de les estratègies més rendibles. Els més grans recordem la desaparició dels col·legis Uixola i Verge dels Lliris. Allunyant la pública cap a la perifèria per a què no fora competència dels col·legis de l’església. Però també ens ve a la memòria la lluita del Miguel Hernández per un centre digne, després de dècades en barracons i en emplaçaments separats. I aquest ha de ser el nostre exemple.

Només la mobilització decidida de la comunitat educativa de l’Andreu superarà els entrebancs. La solució està en l’acció unitària i decidida de famílies, alumnat i professorat, en primer terme; però també de les veïnes i els veïns de l’Eixample i la Mistera, i de les comunitats educatives del Romeral i de l’Horta Major. Consellers i regidors no mouran un dit, ni el cul de les poltrones, fins a veure en perill els seus sous.