1 de Maig: memòria, dignitat i lluita — no farem ni un pas enrere
Article d'opinió de Ximo Nebot. Amigues i amics de Palestina de l' Alcoià i Comtat
Som hereus d’una generació que no ho va tenir fàcil. Una generació que va créixer en el silenci imposat d’una dictadura, en la precarietat d’una postguerra que ho negava tot: drets, llengua, llibertats. Però també som la continuació d’aquells homes i dones que van perdre la por, que van sortir al carrer, que es van organitzar als barris i als centres de treball, i que, amb una perseverança admirable, van conquerir drets que avui alguns pretenen fer retrocedir.
L’1 de Maig no és només una data al calendari. És memòria viva. És el record de totes les lluites obreres que van arrencar jornades dignes, salaris més justos, drets sindicals i protecció social. És també un advertiment: tot allò que es va conquerir es pot perdre si no es defensa. Res del que tenim avui és fruit de la casualitat. Tot es va guanyar amb esforç, amb sacrificis personals i col·lectius. Per això indigna, i fa mal, veure com es qüestionen drets que han costat tant.
Ens volen fer creure que el divorci, l’eutanàsia, el matrimoni igualitari o el dret a decidir sobre la pròpia vida són capricis. No ho són. Són conquestes de dignitat. No obliguen ningú, però protegeixen a tothom. Qui les ataca no defensa cap llibertat: la limita. Retallar aquests drets és fer un pas enrere en humanitat.
I al centre d’aquesta batalla hi ha una qüestió clau: les pensions. Les pensions no són una concessió graciosa de cap govern. Són el resultat de tota una vida treballant, cotitzant i contribuint al bé comú. Són un dret guanyat, i posar-les en dubte és trencar el pacte més bàsic entre generacions. És posar en risc la dignitat de la gent gran, aquella que ho va donar tot perquè avui visquem millor.
Mentrestant, assistim a un deteriorament constant de drets fonamentals: l’habitatge esdevé inaccessible per a moltes famílies, la sanitat pública es tensiona fins al límit, l’educació es precariza i el treball digne es converteix massa sovint en una excepció. Aquesta realitat no és inevitable. És conseqüència directa de decisions polítiques concretes. I davant d’això, callar no és una opció. Perquè quan es retallen drets, el que està en joc no és només el present, sinó el model de societat que volem construir.
També cal parlar clar sobre la immigració. S’ha instal·lat un discurs perillós que utilitza la por per dividir-nos. Es vol fer creure que qui ve de fora és una amenaça, quan en realitat busca exactament el mateix que qualsevol de nosaltres: una vida digna. Aquesta estratègia només té un objectiu: enfrontar els qui tenen poc perquè no miren cap amunt, cap a qui concentra el poder i els recursos.
La resposta no pot ser la por. Ha de ser la convivència. Integrar no vol dir renunciar a la nostra identitat; vol dir compartir-la, fer-la créixer i enriquir-nos mútuament. Vol dir fer de la llengua, la cultura i els valors un espai de trobada. Una societat que acull és una societat més rica, més forta i més justa. La diversitat no debilita: suma.
El problema de fons és l’oblit. Hem començat a actuar com si els drets fossin permanents, com si no calgués defensar-los. Però els drets no són objectes: són conquestes vives que es poden perdre si no es cuiden. La polarització creix, el debat es degrada i la societat es fragmenta. Hem passat de la solidaritat a la desconfiança, del “nosaltres” al “cadascú pel seu compte”. I en aquest context, la resignació és el millor aliat de qui vol desfer el que tant va costar construir.
Però encara hi som a temps. Perquè la memòria pesa. Perquè sabem d’on venim. I perquè tenim una responsabilitat que va més enllà de nosaltres mateixos. No podem permetre que el llegat de tota una generació s’esvaeixi entre el soroll, la por i la indiferència.
Cal tornar a implicar-se. Cal organitzar-se. Cal informar-se i decidir amb consciència. No n’hi ha prou amb discursos: cal saber quines polítiques es defensen, quins interessos hi ha darrere de cada proposta i quin model de societat es construeix amb cada decisió.
No és només una qüestió ideològica. És una qüestió de dignitat.
No farem ni un pas enrere.
Per respecte a qui va lluitar abans que nosaltres.
Per justícia amb qui viu avui.
I per responsabilitat amb les generacions que encara han de venir.
I no ho oblidem: tenim una arma molt potent. És el nostre vot. Fem-lo servir amb responsabilitat






















Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de Página66.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.27