Hi ha jornades que són especials. Les fan especials persones extraordinàries. Dissabte passat va ser un dia de celebració i tristesa al mateix temps. L’hoquei sobre patins, l’esport col·lectiu que situa Alcoi en les competicions estatals i europees més importants, s’ha acomiadat de dos grans. Dos jugadors de l’Alcodiam, l’Aitex PAS Alcoi, penjaran els patins quan sone la botzina de l’últim encontre de la temporada.

Pot ser que este dissabte haja sigut l’última vegada que han rodat pel parquet pintat de blau del pavelló Miguel Sarasa del poliesportiu Francisco Laporta. Dependrà de com vaja el play-off europeu que els blaugranes d’Alcoi disputen estos dies. Per això, el club ha volgut que el dia de l’homenatge fora el dissabte 16 de maig. Marc Grau ‘Guiri’ i Agustín Domínguez s’ho mereixen. Això i més.

Si esta notícia fora una crònica esportiva a la manera tradicional, ara estaríem parlant dels anys que porten a l’Alcodiam —dotze i set temporades respectivament—, de com és el seu joc, dels moments més decisius de les seues carreres ací o d’on van jugar abans. Però este text no va d’això. Va de contar per què es mereixen el reconeixement.

S’ho mereixen, fonamentalment, per ser bones persones. Els hem vist setmana rere setmana. Els hem vist lluitar pels seus colors, buidar-se en la pista, alegrar-se pels bons resultats i assumir amb responsabilitat els entrebancs de la competició. Però, sobretot, els hem vist com ajudaven els companys, com mostraven el club als nous, com compartien els seus coneixements d’hoquei amb els més menuts de la pedrera, com oferien la mà per a alçar un contrincant de terra i com, en acabar cada partit, saludaven amb sinceritat i estima el rival.

I és que Guiri i Agus són especials. En pista, Super-Guiri, o Sant Guiri de les parades impossibles, i el Bòlid Agustín Domínguez, o Velo-Agus. Sense patins, dos persones d’eixes a les quals desitges saludar en entrar al pavelló mentre preparen entre rialles el partit en calcetins, amb el baló de futbol i la porteria enmig fent paret. Molts dies, junt amb eixe hola i sense dir més, també els hem enviat ànims i solidaritat perquè n’han tingut temps més difícils del que les persones devien patir.

Recordem quan va vindre a Alcoi Agustín. Any 2018. Al poc d’arribar el vam entrevistar en Pagina66. Son pare volia que jugara a futbol, sa mare a bàsquet. Ell va triar l’hoquei. Va jugar a l’Argentina fins que va decidir provar sort a Europa i, des de Mendoza, va arribar a Alcoi. Després els dos, pare i mare, es van convertir en seguidors incondicionals, i ens consta.

Recordem amb molta estima el moment en què es va obrir la porta de la cabina durant el descans d’un partit i una dona es va presentar: "Soy la mamá de Agustín". Així li vam posar cara a eixa persona que cada setmana saludava en el xat de YouTube des de l’altre costat de l’Atlàntic, encara que allà foren les sis del matí. Mare i pare incondicionalment responsables, tant com per exigir que el fill complira amb el compromís, encara que el sentiment demanara estar prop abans d’anar-se’n. Com diuen, els testos s’assemblen a les olles.

A Guiri el vam conéixer al Mas de l’Arbre, en casa del president Andrés Hernández. Era pretemporada i l’equip passava allà uns dies entre lliçons i piscina. Ens van fer parlar, vam contar els primers dinars de diumenge en casa dels sogres entre converses intel·ligibles sobre estics i faltes directes, i per què vam decidir que l’hoquei seria l’esport de capçalera de Pagina66.

La primera foto de Guiri —encara a Alcoi sols Marc Grau— és significativa: amb els nous de la temporada, al costat de Ferran Formatjé. Tenia 19 anys i encara no sabia que acabava de decidir la seua vida. Estrenava la samarreta daurada amb la qual també va celebrar els 10 anys a l’Alcodiam. En la primera entrevista ens va confessar que ell va començar patinant, però que no va durar massa. Després de provar com a jugador de camp va pensar que li agradava més la porteria, es va col·locar allí en la primera oportunitat i ja no n’ha eixit fins ara.

La directiva del PAS Alcoi li ha atorgat la Medalla d’Or del Club. La cara d’il·lusió que va posar Marc quan Andrés va traure la caixeta no té preu. I és que no sabem si el de Begur ja és d’Alcoi, però sí que és de l’Alcodiam. I, com Agus, per a sempre.