Si hagués de descriure Diego amb un adjectiu, la paraula escollida seria conseqüent. I per què? Doncs perquè el que pensa ho diu, mai no ha tingut pèls en la llengua, encara que això supose furgar en una ferida o no siga políticament correcte.

Ens coneixem des del 2020, amb mascareta a la boca i amb les relacions socials totalment acotades a l’àmbit laboral. Des d’aquell any hem estat companys al nostre benvolgut IES Andreu Sempere, enguany entre els dotze millors instituts del País Valencià a les proves PAU. El seu granet de sorra hi haurà aportat, no creieu?

Ja des d’aquell primer any vaig admirar la seua clarividència en qualsevol tema, però sobretot la seua faceta d’assessor a l’hora d’ajudar els xavals, més concretament els de batxillerat, en tota la paperassa per a les proves PAU, en les visites a la universitat, a l’hora d’aconsellar-los i guiar-los.

El que més m’ha impressionat és com ho mou tot, no li tremola el pols quan es posa les mans a l’obra en projectes d’envergadura: la reforma de les cases del barri de La Sang; la investigació sobre la Revolució del Petroli; el seu doctorat, que el té ja a l’abast; la reforma de l’Andreu, etc. I també, la política i el sindicalisme.

La política i el sindicalisme, sí, sempre preocupat pels drets socials, per l’habitatge, pels drets laborals i pels més dèbils. A molts els resulta incòmode escoltar-lo o llegir-lo en premsa o xarxes socials, però com deia abans, és una persona que alça la veu quan veu una injustícia. Sempre defensa els seus principis i sovint això no casa amb molta gent.

He tingut la sort de compartir viatges amb ell a Salou, Lisboa i Cracòvia, aquest últim fa només uns dies; dinars amb la resta del claustre, sopars de graduació, tutories de segon de batxillerat principalment. Tot això ens ha unit bastant. I ara ja no el considere només el meu company, també puc dir ben alt que és el meu amic. I evidentment pense que serà un bon candidat per al seu partit.