Hi ha moments en què una societat ha de decidir què vol ser. No en els discursos. No en les campanyes electorals. Si en les lleis que aprova i en els drets que està disposada a defensar. El País Valencià està vivint un d'eixos moments.

Durant anys vam avançar cap a una societat més lliure. No perquè pensàrem igual, sinó perquè vam entendre una cosa molt bàsica: ningú hauria de ser discriminat per ser qui és o per estimar qui estima.

Els drets LGTBIQ+ no van caure del cel. Van ser el resultat de dècades de lluita. De persones expulsades de casa. D'adolescents humiliats a les escoles. De persones que van haver d'amagar-se simplement per poder viure.

Per això preocupa tant el que està passant ara. Perquè quan es retallen proteccions, es qüestionen drets consolidats i es debiliten les eines contra la discriminació, no estem parlant de burocràcia. Estem parlant de persones.

Vox mai ha ocultat què pensa sobre els drets LGTBIQ+. No hi ha sorpresa. L'extrema dreta no vol avanços socials ni ampliació de drets, i no té cap problema a assenyalar i discriminar parts de la societat amb discursos xenòfobs, racistes, masclistes o LGTBI-fòbics. Forma part del seu projecte polític i de la seua manera d'entendre el món.. La sorpresa és veure com el Partit Popular ha decidit assumir cada vegada més eixos plantejaments. Idees que fa uns anys semblaven marginals i que ara entren per la porta gran de les institucions.

I no, el problema no és el debat. El debat és necessari, el problema és convertir la vida de persones reals en una batalla cultural permanent. Convertir els drets humans en una negociació parlamentària. Fer creure que hi ha ciutadans que han de justificar una vegada i una altra la seua existència.

Els drets no solen desaparéixer de colp. Primer et diuen que és només una reforma tècnica. Després que exageres. Després que no passa res. I quan vols adonar-te'n, allò que semblava garantit ja no ho està tant.

Per a una persona jove que busca referents a l'escola, això no és teoria. Per a una família que necessita suport institucional, això no és ideologia. Per a una persona trans que veu qüestionada la seua identitat, això no és un debat polític. És la seua vida, i els afecta molt més directament del que alguns volen admetre.

Defensar drets quan els té tothom és fàcil. La prova arriba quan els drets són d'una minoria i hi ha qui pensa que pot guanyar vots atacant-la. Per això la defensa dels drets LGTBIQ+ no és només una qüestió del col·lectiu. És una qüestió democràtica.

I precisament per això necessitem alguna cosa més que indignació. Necessitem unitat. Perquè cap dret important s'ha conquerit en solitari. Ni els drets laborals. Ni els drets de les dones. Ni les llibertats democràtiques. Ni els drets LGTBIQ+.

Necessitem col·lectius, sindicats, associacions, entitats culturals, moviments socials i persones compromeses caminant juntes. No perquè pensem igual en tot. Si no perquè entenem que hi ha línies roges que no haurien de dependre de qui governa o de quins pactes es firmen.

Perquè quan es qüestionen els drets d'uns pocs, el que està en joc són els drets de totes i tots. I perquè una societat decent no és aquella on les minories han de demanar permís per existir, sinó aquella que les protegeix sense dubtar.

Eixe és el país que mereixem. I eixe és el país que val la pena defensar.