Quan vaig conéixer a Diego Fernández fa un parell d’anys, va ser treballant colze a colze al Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià i el Comtat, per a tirar endavant la primera edició del concurs de difusió de la memòria històrica i democràtica “No Oblidem”. I qualsevol persona que haja participat alguna vegada en un projecte col·lectiu sap que és ahí on realment es coneix la gent: quan hi ha poc de temps, moltes idees i més ganes que recursos.

No era la primera vegada que sentia parlar de Diego. A casa ja feia temps que sonava el seu nom perquè havia sigut professor d’Història del meu fill. I alguna cosa bé faria quan, anys després, el xic continua enganxat a la Història i està acabant el grau universitari. En els temps que corren, aconseguir que un adolescent s’interesse per alguna cosa que no siga TikTok o la Play ja té molt de mèrit.

Pense que és important saber reconéixer les persones que treballen des de la honestedat, la proximitat i el compromís real amb la seua ciutat, sense necessitat de sobreactuar per transmetre confiança. I Diego és una d’eixes persones, capaç de fer una política que defense sense complexos l’educació pública, l’accés a una vivenda digna i uns serveis públics de qualitat, deixant a un costat les obres faraòniques i cuidant els barris, apostant per la cultura, escoltant a la gent jove que no pot emancipar-se i defensant uns serveis públics que facen la vida més fàcil a les persones. Perquè hi ha coses que no haurien de dependre del codi postal ni del saldo del compte corrent.