Vaig conéixer a Diego quan fa uns quants anys, durant el meu últim any d’institut com a estudiant. Ell era el nou professor d’història i d’història de l’art, és a dir, un dels encarregats de preparar-nos per als exàmens de la selectivitat.

Durant aquests mesos de preparació acadèmica, ell va fer molta faena per a intentar aconseguir que tots els alumnes anàrem ben formats en el que respectava a les seues assignatures; fins i tot, amb “classes particulars” durant l’època del confinament per la COVID-19. També va ser qui, altruistament, sense ser el nostre tutor, ens va assessorar i ajudar amb tots els tràmits i paperassa relacionats amb les universitats i les PAU.

Però també va fer una gran tasca que anava molt més enllà del temari. Diego ens va ensenyar a pensar, a raonar i a ser persones crítiques, perquè la seua assignatura no era solament memoritzar uns fulls de teoria, era també comprendre que havia ocorregut socialment, ideològicament, econòmicament, etc., al llarg dels anys que ens precedien.

Gràcies a la seua faena, jo guarde un molt bon record d’aquelles classes, que va més enllà del que és acadèmic. Ell va fer que deixàrem de veure la història d’Espanya (i també la de l’art) com a una cosa llunyana per a uns xavals de 17/18 anys. Va fer que ens interessàrem vertaderament per fets que van ocórrer fa uns segles.

Un temps després, la vida ens va fer coincidir fora de les aules: al barri, a manifestacions, a trobades, a conferències, a festes… I açò, juntament amb l’empremta que em va deixar aquell any com a professor, ha fet que per a mi siga un referent en la professió que compatim.

Per aquesta raó, quan em va dir que es presentava a les primàries de Guanyar, vaig pensar que seria un bon candidat per a aspirar a l’alcaldia d’Alcoi.