Cada vegada tinc més clar que la gent està cansada del soroll. De la política convertida en una successió de titulars, polèmiques i aparicions públiques que moltes vegades no van acompanyades de treball ni de resultats.

Una ciutat no avança a colp de tuit. Avança quan hi ha persones disposades a asseure's, mirar-se a la cara, escoltar-se i treballar juntes. Quan la política deixa de ser una competició permanent i recupera la seua utilitat: millorar la vida de la gent.

I ací convé fer una reflexió important.

Tindre confiança en un mateix no és cap problema. Al contrari. Qualsevol persona que decidix implicar-se en política ha de sentir-se capaç d'aportar, de defensar les seues idees i de treballar perquè es facen realitat. Sense iniciativa, sense conviccions i sense ambició de transformar les coses, la política no té sentit.

El problema apareix sí eixa confiança és un ego desmesurat. Quan es comença a confondre el projecte amb la persona. Quan es treballa més per destacar que per construir. Quan l'objectiu deixa de ser tirar endavant unes idees compartides i passa a ser ocupar una posició.

Perquè la política no és una carrera individual.

Si formes part d'un col·lectiu, primer has de saber treballar amb ell. Has d'aprendre a escoltar, a respectar i a sumar. Defensar les teues idees és legítim. Intentar imposar-les per damunt de tot i de tots no ho és.

Els projectes polítics d’esquerres, es construïxen des de la pluralitat. Des del debat, des de la discrepància i també des dels acords. Però mai des de la necessitat de fer menuts els altres per a créixer un mateix.

De fet, qui aspira a encapçalar un grup o un partit hauria d'entendre una cosa molt senzilla: el lideratge no s'aconseguix exigint respecte, sinó practicant-lo. Primer es respecta. Primer es treballa. Primer es demostra compromís amb el conjunt. Després, si arriba, arribarà el reconeixement. (Evidentment, parle de política progressista, no es preocupen les i els neoliberals, conservadors, i molt menys els feixistes, la pel·lícula no
va de vostès).

També he de confessar una cosa. A moltes persones que entenem la política com un servei públic ens dol veure que l'esforç quotidià, encara que siga modest, queda massa vegades eclipsat pel soroll. Fa mal comprovar que es parla més dels càrrecs que de la faena feta, més de les disputes que de les confluències, més de la imatge que dels resultats.

I parlem també de la responsabilitat, la responsabilitat no és només de la política.

La democràcia necessita una ciutadania activa. Persones que coneguen les propostes, que comparen, que pregunten i que s'informen abans de votar. Perquè no es tracta només d'escollir una sigla. Es tracta de decidir quin model de ciutat i de societat volem construir.

La política és massa important per a viure-la des de la indiferència.

Per això crec que ha arribat el moment de recuperar algunes coses senzilles: menys ego, menys personalismes i més respecte. Més empatia, més capacitat d'escoltar i més voluntat de construir conjuntament.

Perquè la gent no espera herois ni heroïnes. Espera persones serioses, rigoroses i capaces de treballar pel conjunt, amb un clar esperit d’equip. I això només serà possible quan entenguem que la política no va de qui destaca més, sinó de tot allò que som capaços d'aconseguir junts.