No és cap novetat, però continua sent curiós com els carrers poden mudar de la solitud a l’algaravia més gran en cosa de segons quan es disputa un partit de futbol important. Això és el que ha passat durant la nit del dimarts 14 de juliol en bona part de l’Estat i, no cal dir-ho, també a Alcoi. Va ser acabar l’encontre, el França-Espanya del Mundial 2026, i omplir-se els carrers de celebrants a peu, en moto, en cotxe i en patinet.

Amb banderes o sense, amb la samarreta roja o la blanca, amb els clàxons sonant o amb una festa més respectuosa, els carrers de la ciutat van gaudir d’alegria futbolera. Ni la fixació del 23 d’abril com a festiu per a sempre haguera concentrat tanta il·lusió compartida.

I, de manera semblant al que va popularitzar un francés amb allò de "tots els camins condueixen a Roma", els alcoians i les alcoianes adapten la dita a l’orografia de la ciutat dels ponts fent que "tota la festa arriba a la plaça d’Espanya". Quan l’àrbitre Iván Bartón encara no havia xiulat el final del partit, ja es sentien els primers "pi, pi pi pi, pi pi pi pi, pi pi", l’esclat dels petards excedents després dels dos gols de la selecció espanyola i els "oe, oe, oe" dels veïns del primer, que, com que no tenen aire condicionat, resistixen amb les finestres obertes. Només faltava que Santa Maria llançara les campanes al vol, però no donem idees.

Una festa, una alegria per al cos en un temps farcit de complicacions, fins i tot, per aquells que van sopar d'esquena a la tele en demostració de la seua indiferència mentre obrien l’orella en cada ocasió. I diumenge, possibilitat de més celebració. Estarem atents en Pagina66.