“A ell, el poder el va canviar, el va transformar, i segurament no per a bé”

L’any 2017, la revista Saó va entrevistar l’alcalde d’Alcoi, encetant així una sèrie de converses amb “les primeres autoritats de les grans ciutats del País Valencià”. Toni Francés estava exultant: havia revalidat l’alcaldia i millorat els resultats de la primera legislatura. Tot i l’auge de l’esquerra alternativa —amb l’impuls del 15M—, la divisió de la dreta li permetia governar amb un cert marge. L’exalcalde del PP, Jordi Sedano, li va oferir un xec en blanc, primer com a trànsfuga i després des de la marca blanca de la patronal. D’aquella bonica amistat van nàixer acords per amagar els sobrecostos del Calderón o les responsabilitats jurídiques derivades del cas de la Rosaleda.

A l’entrevista va desplegar tots els tòpics possibles. Alcoi és el melic del món i alhora la Gàl·lia d’Astèrix; la petita Barcelona, motor de la industrialització valenciana i gresol cultural. Es va queixar, amb raó, de l’herència del PP i va lluir la seua amistat amb Ximo Puig: “El president que més presència ha tingut a la nostra ciutat en els últims vint anys”.

Només va fer un gest de desaprovació quan li van preguntar per Pep Sanus: “Crec que això que es diu que el poder canvia les persones, en algunes sí que és de veres”.

I amb el temps, mira per on, les seues trajectòries han acabat mimetitzant-se. Tots dos van començar des de la minoria i la necessitat de l’acord, despertant expectatives de canvi. L’any 1979, després de la llarga nit de la Dictadura franquista, per raons òbvies. I el 2011, per sorpresa i amb els pitjors resultats de la història, el PSOE es va fer amb l’alcaldia després d’una Dècada Popular Ominosa.

Els primers anys tots dos van haver de pactar, “amb els bolxevics!” –com deia Sanus. Però a poc a poc van anar desempallegant-se del marcatge. Recorde com va acabar el darrer govern de Pep, quan va regalar l’alcaldia a Peralta, amb un pacte amb Zaplana, després de privatitzar l’aigua i els autobusos. Una renúncia que Francés no ha sabut, o no ha volgut revertir, tot i signar acords any rere any prometent la remunicipalització dels serveis bàsics.

Tots dos, a més, han acabat els seus mandats apostant per la reclassificació urbanística de la Canal, contra els informes i les evidències. Probablement aquest va ser el projecte que va reunir Zaplana i Sanus, igual que va empènyer Francés a rebre i signar amb Mazón un acord, quan aquest ja no podia eixir de sa casa sense avergonyir-se.

Sanus va preferir fugir a meitat legislatura, qui sap per què. Mentre Francés, forçat per la pèrdua de poder dins del seu partit i unes expectatives electorals ben negres, ha donat un pas enrere i ha anunciat que busca feina.

No els conec prou, ni a un ni a l’altre, com per assegurar que el poder els va canviar. Probablement tots dos són dels de Groucho, dels qui tenen uns principis o d’altres, segons bufe el vent. O potser, realment, com deia Francés en aquella entrevista, la vara de batlle d'Alcoi és l'anell de Sauron.