Tot el món es posa les mans al cap mentre les flames estan en la pantalla però quan irromp una altra notícia o arriba l’hivern, tots ens n’oblidem. Començant agost veiem com el territori forestal està en flames per a angúnia dels que ho han viscut i els que ho veiem (ara) des de la barrera. No només ha cremat bosc i terreny agrícola, sinó habitatges, negocis i fins i tot han faltat persones dins de cotxes fugint, un drama d’estiu en tota regla. És aleshores quan tothom clama (més enllà del debat polític, no científic, sobre si hi ha o no canvi climàtic) amb vehemència “els incendis s’apaguen en hivern”.

Els ànims estan ara continguts veient com aquest any, per exemple, la nostra serra d’Espadà se n’està anant. Però la majoria dels mortals, incloent els polítics, com hem dit, quan acaba la campanya d’estiu, ens n’obliden fulminantment... fins el proper estiu. I no aprenem.

Però cal fer una miqueta d’història per a (intentar) no repetir les mateixes errades una volta i una altra. Perquè ja hi ha solucions sobre la taula, però les ignorem i sembla que cada volta haguem de començar de nou. Recapitulem doncs el cas recent sobre la nostra comarca: En l’estiu del 2022 durant una desena de dies un devastador incendi iniciat en Vall d’Ebo va cremar 10.000 hectàrees, una xifra descomunal (que ara, 4 anys després, és amplament superada per altres grandíssims incendis) i va obligar a desallotjar nombrosos pobles menuts de les nostres comarques.

Allò colpeix especialment i la societat exigeix moviments. En maig del 2023 arrenca el “consell assessor Pla Recupera-t Vall d’Ebo”, una comissió de gent amb veu autoritzada en els incendis (i de manera desinteressada, és a dir, no era cap xiringuito, era una comissió de fer faena) per analitzar què fer amb el que s’ha cremat i com previndre que no torne a passar. La vocació era la de plantejar mesures més enllà dels 4 anys que dura una legislatura i que pogueren ser assumides per qualsevol color polític. Aquesta comissió plagada de burocràcia sols s’arriba a reunir una volta. Però és molt important destacar qui la va integrar, perquè no solament era gent sabuda i de l’administració sinó també gent dels pobles als que normalment s’ignora, quan en veritat són els vertaders custodis del territori. Una gran iniciativa que va ser avortada sense motiu.

La Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat va fer una campanya de consultes poble a poble durant la tardor de 2022 per intentar configurar un Manifest de Poble que replegara totes les reclamacions i necessitats de la gent dels pobles. Finalment la iniciativa culmina en gener del 2023 realitzant un aplec a Benillup per posar en comú les inquietuds de tota la població. El format va ser diferent, perquè els assistents van poder parlar amb alcaldes de tots els colors, gent de conselleria, gent del camp, gent de la caça i experts en territori i en incendis. Però aquesta iniciativa es va quedar sense més recorregut, ningú no va prendre nota i va aplicar res del que allí es va parlar.

En l’estiu de 2024 un petit incendi de 300 ha crema en només 24h en la zona d’Ares del Bosc i va ser apagat gràcies als bancals que estaven llaurats i va ser fàcil calcular el cost d’eixa actuació que va ascendir a uns 3 milions d’euros. Apagar costa escandalosament més que previndre.

Aleshores la Coordinadora va iniciar una campanya molt més concreta que el manifest de poble, per conscienciar que cal pagar a la gent del camp per mantindre els camps treballats com a manera de previndre els incendis. Va contactar amb tots els grups polítics durant eixe estiu i en tardor va ser convidada just uns dies abans de la DANA a explicar a les Corts Valencianes la seua proposta de llei. Vam rebre, de nou, l’aplaudiment de tots els grups polítics sense excepció. Bàsicament el que dèiem és que cal pagar a la gent del camp per mantindre els bancals treballats i cobrar per aquest fet. El govern de Mazón havia demostrat que es podia fer (de manera ràpida i sense burocràcia) perquè, just quan la coordinadora llençava la primera xifra de la iniciativa, Mazón emetia el decret de sequera pagant aproximadament 100 €/ha a cada propietari/a, just el que dèiem nosaltres.

Però la proposta no va ser inclosa als pressupostos i a dia de hui s’ha presentat una esmena als pressupostos de 2027 que tampoc ha sigut acceptada. Però no estaven tots d’acord? Aquesta cronologia dels fets sols demostra que ja hi ha molta feina feta, que sembla que cada estiu ens espantem de nou i haguem d’inventar el pa i oli altra volta, i comencem sempre de zero i quan ve el fred ja se’ns esborren de la memòria les imatges colpidores de les flames i totes les iniciatives s’esvaeixen.

La solució en qualsevol cas és el mosaic. Sempre. No hi ha altra possibilitat. Que el mosaic és una solució no ens resulta estrany en el cas mediterrani perquè sols és mantindre el que ja tenim: una heterogeneïtat de bosc i bancals que generen una discontinuïtat en la massa forestal i que permet que els incendis (que sempre n’acabaran havent, sols és qüestió de temps) no siguen tan virulents. És conviure amb un sistema agroforestal, com sempre ha sigut. El problema és que haver abandonat l’agricultura ha fet créixer la massa de forest (en registres més elevada que mai) sense fre de manera contínua. Però, clar, és que els bancals no són rentables “per se”, cal un estímul extern per a mantindre’ls treballats (en qualsevol dels formats d’agricultura, tant convencional, com ecològica, com regenerativa) independentment de si d’ells es trau renda o no, simplement han d’estar treballats pel fet de què així parem els incendis. I per a això l’administració ha de pagar.

Altres mesures per a generar mosaic (cremes prescrites, introducció de grans herbívors salvatges o domesticats...) ací no s’analitzen, simplement volem posar força a una idea, la de pagar a la gent dels pobles per mantindre les terres actives, que té molts altres efectes col·laterals positius, com ara la revitalització dels pobles (i per tant vertebració del territori), com la valorització de la producció agrícola, com la tornada de gent jove al poble, com el manteniment de l’abancalament (amb màrgens de pedra millor) per evitar els forts pendents i així retindré el sòl.... i tantes altres coses.

Fent xifres grosses, el més important, és molt més car apagar que previndre. I és una redistribució de la riquesa. Per posar una xifra, 1000€/any per un terreny de 10 hectàrees treballat d’arbrat de secà (un valor molt habitual en el nostre paisatge minifundista) no són molts diners per a un propietari però ja generaria un al·licient. I això suposaria sols uns 5 milions d’euros a la comarca del Comtat, poc més o menys el que va costar apagar el menut incendi d’1 dia entre Benasau i Penàguila que ja ningú no recorda. Quants bancals hauríem pogut incentivar a treballar amb els 100 milions que va costar apagar el de Vall d’Ebo. I tots els que està havent aquest estiu, quan encara no estem ni en ple agost?