Aquell matí, com cada matí, Paco havia matinat, anava a correcuita, Àngel l’havia telefonat la nit anterior: “Paco, que Josep Lluís ha rebut una donació d’uns llibres del S.XIX, també hi ha documentació sobre l’hospital i partides de despeses sanitàries durant la guerra”. Ja sabia el que farien, Àngel trobaria fins i tot l’ingesta calòrica per persona ingressada durant la guerra, trauria una estadística per zona de naixement, destí i sexe, Josep Lluís ja ho hauria arxivat tot i que segurament ja hauria contactat per a la digitalització dels documents, i mentre Josep Maria estaria tot decebut, ni una pedra nova a la Serreta, tot per als moderns.

I si, Paco organitzaria, posaria pau, començaria la recerca i el nou projecte, una nova criatura que engrandiria la Història d’Alcoi, amb alguna frase plena de dignitat del Lluís Vives acabaria com una sentència idíl·lica d’unes arrels centenàries d’alcoiania.

Amanda va decidir que ja en tenia prou, agafarà el cotxe i passaran el matí a Sueca, diu que Baldo els farà una paella, i anirà amb Xavi i Jordi, i de pas, la família gaudirà de la neteta, i així segur Paco es desapegarà dels llibres dos minuts, ja sabem com la petita, acabada d’arribar, li lleva anys i preocupacions a l’avi, i ell obri els ulls com a plats, i per un moment, veus el xiquet que encara roman dins unes pupil·les juganeres i curioses.

Quan acaben faran la presentació del llibre, alguna coseta humil, sense pretensions, segurament a l’Ovidi, però amb els de sempre, de ben cert Bego avisarà a Anna i a Ximo, i si fem un dinaret? Unes cervesetes i dos acudits, amb això a vegades, es fa tot un món.

I és que avuí, una part del món ens ha dit adéu, un comiat dur, perquè perdem un amic, un mestre, un company, un alcoià de sueca, que un dia ens va ensenyar que podríem avançar sentint-nos orgullosos d’un passat pobre, digne i molt gran.

Avui acomiadem a un alcoià de socarrel, un mestre que ens va mostrar que l’essència de l’arrel és que ajunta i assegura la terra, traspassa els murs i les fites, s’amarren a la terra amb ungles i dents, creant un sota món que, tot i els grans incendis, roman a la foscor esperant poder florir, perquè no us enganyeu, tornarà a florir sempre.

I mentrestant, avui alguns recordem una classe d’història al Pare, l’Alcoi de la revolta del Petroli, l’Alcoi dels rius amb tints i un mestre menut i molt viu sacsejant la mà imitant una llançadora, amb soroll inclòs!

L’adéu és un adéu més dur, quan qui se’n va deixarà una xemeneia menys que recordar, una llançadora més per oblidar, dues bales a una cuneta sense nom, i tota una vida plena en les motxilles dels altres, ens dius adéu amb la mà, però hola amb l’ànima, perquè ja sabem que el destí dels herois és un cel de Camps Elisis on engrandir el tarannà alcoià, i perquè no? Ens farem una miqueta més xovinistes, perquè ens sentim orgullosos d’haver-te conegut, d’haver format part de nosaltres, ens sentim orgullosos d’un alcoià que ha fet Alcoi, una miqueta més gran.

Gràcies, Paco.