Un nou projecte documental ha nascut per a donar a conèixer la vida i obra d’un alcoià. Es tracta del músic Carlos Palacio, nascut a 1911 i mort a París en 1997. El cineasta Adolfo Dufour, especialista en documentals, dirigirà l’obra que pretén mostrar la seua dimensió ètica i humana, a més de la seua mirada artística i poètica.

Tot va començar en 2024 amb el procés d'investigació per a recopilar documentació, objectes, llibres o vídeos, gràcies a la col·laboració de família i hereus. També s'han establit contacte amb centres que tenen el seu llegat com la Fundación Juan March o l'Institut Valencià de Cultura.

El documental es troba ara en fase de recollir nous suports ciutadans, ja que la seua productora ha obert un ‘crowfounding’ per a que els diners aportats puguen facilitar el rodatge en localitzacions franceses.

A banda de París, el documental es rodarà a Madrid, València i, com no, Alcoi. Artistes com Marisa Blanes i Àngel Lluís Ferrando participaran en l’elenc d’artistes al qual es sumaran altres protagonistes a mesura que avance el projecte.

El procés de producció inclou també la recuperació de la seua obra escrita. Diari de Tardor està publicada, mentre que Diari d’Hivern ho farà en breu i també es traduirà del rus el seu llibre El compositor i la vida. Una de les seues gran obres, Acords en l'ànima, serà editada amb un fons fotogràfic mai vist.

Qui és Carlos Palacio

La productora del documental ha destacat la figura de Carlos Palacio, qui va començar en el món de la música amb el mestre local Gregorio Casasempere Moltó. Als 16 anys va continuar a Madrid en el Conservatori, on va tindre com a professor d'Harmonia a un altre alcoià, Miguel Santonja.

Amb l'esclat de la guerra civil, la seua inspiració es va fer combativa. Militant del Partit Comunista d'Espanya, amb el final de la guerra es va mantindre ocult en el seu domicili, fins a l'estrena en 1950 en el Teatre Principal de València de la nana per a orquestra Xiquet sense somni.

Després de dos anys a València, per mediació del Col·legi Francés, aconseguix una beca del Ministeri de Cultura de França, que li permet traslladar-se a París, on amplia coneixements amb Madame Honegger. A París compon diverses corals i peces per a cant i piano sobre poemes d'autors espanyols, com Alberti, Antonio Galván, o Blas de Otero.

Ja en els anys 60, a l’URSS rebrà les majors mostres d'afecte com a símbol del compositor en exili en lluita contra el franquisme. Una obra crucial d'estos anys són els dos quaderns per a piano titulats Espanya en el cor. La interpetació enregistrada més recent ha sigut de l'alcoiana Marisa Blanes.