"Tornar a la normalitat". Ho diem quan passa alguna cosa extraordinària i volem recuperar la calma. Ho diem quasi amb alleujament, com si la normalitat fora sempre un lloc segur al qual necessàriament volem tornar.

Però, a quina normalitat?

Perquè normal no és necessàriament bo. Ni just. Ni acceptable. Normal és allò que passa sovint. Normalitat és allò a què ens acostumem. I normalitzar és convertir en habitual allò que, si ho veiérem per primera vegada, probablement ens escandalitzaria.

I aquest és el problema: ens acostumem massa fàcilment.

Ens acostumem a les aules massificades, a la falta de professionals, a les llistes d’espera, a una sanitat pública que treballa al límit. Ens acostumem a escoltar que no hi ha prou recursos, que no hi ha prou personal, que cal esperar. I, a força de repetir-ho, acabem pensant que és normal.

Però també normalitzem altres coses. Normalitzem els insults en les manifestacions, la crispació política, la violència convertida en espectacle. Normalitzem les guerres perquè les veiem cada dia a les pantalles. Mirem les imatges de Palestina, de persones mortes, famílies desplaçades i ciutats destruïdes, i després continuem amb la nostra vida. No perquè no ens importe, sinó perquè el sofriment repetit acaba deixant de sorprendre’ns.

I això és terrible.

També parlem de Ceuta quan la situació es desborda, quan la frontera deixa de ser una paraula i es converteix en persones concretes, en xiquets i xiquetes, en vulnerabilitat, en drets que depenen de decisions polítiques. Ens preocupa quan esclata la crisi. Però, què passa després?

Tornar a la normalitat no pot significar tornar a deixar de mirar.

Perquè la normalitat també depén de qui la mira. El que per a una persona és una molèstia, per a una altra pot ser un problema que li canvie la vida. El que per a uns és una espera assumible, per a altres pot significar quedar-se sense atenció. El que per a uns és una frontera, per a altres és una vida suspesa.

Per això, potser hauríem de deixar de preguntar-nos simplement quan tornarem a la normalitat i començar a preguntar-nos quina normalitat volem.

Una normalitat que no siga resignació.

Una normalitat en què l’educació pública tinga els recursos que necessita i no depenga de l’esforç heroic del seu professorat. En què la sanitat pública puga atendre amb dignitat i sense convertir l’espera en costum. En què les persones vulnerables no siguen invisibles fins que una crisi les posa davant de les càmeres.

Una normalitat en què no ens acostumem a la guerra, al sofriment, a la desigualtat o a la crispació. En què mirar cap a un altre costat no siga la manera més còmoda de continuar amb la nostra rutina.

Perquè una societat no hauria de decidir què és normal segons el nombre de vegades que una injustícia es repeteix.

Potser tornar a la normalitat és necessari. Necessitem recuperar rutines, estabilitat i una certa tranquil·litat. Però no qualsevol normalitat.

Necessitem una normalitat que hàgem triat, no una normalitat que simplement hàgem heretat.

Normal, no?