Ens hem acostumat a omplir-nos la boca parlant de la «societat del benestar», un concepte que sobre el paper garanteix la protecció i el benestar de la ciutadania a través de serveis públics de qualitat. Tanmateix, la realitat quotidiana s'encarrega sovint de demolir aquest discurs amb fets tant incontestables com absurds: el tancament d'un servei essencial com l'ambulatori de la Zona Alta per falta d'aire condicionat i per incompliment de les normes bàsiques de seguretat laboral.

​Resulta difícil d'explicar, i impossible d'acceptar, que en ple segle XXI la porta d'entrada al sistema sanitari s'haja de tancar no per falta de personal o de recursos mèdics, sinó per la incapacitat de mantindre un edifici a una temperatura suportable. No estem parlant d'un luxe ni d'un capritx estètic; parlem de la salut dels professionals que hi treballen i dels veïns i veïnes que hi acudeixen, molts d'ells persones grans, malaltes o especialment vulnerables a les altes temperatures.

​Aquest episodi no és un fet aïllat ni un simple accident tècnic: és el símptoma d'un problema estructural en la gestió dels recursos públics. Unes polítiques ambicioses no es mesuren per les grans promeses o els projectes de fi de festa, sinó per la capacitat de mantindre ferms els fonaments. I els fonaments d'una societat justa són la sanitat, l'educació i la cura de l'entorn comunitari. Si no hi ha pressupostos suficients, planificats i executats amb prioritat absoluta per a l'atenció primària i l'adequació de les seues infraestructures, la paraula «benestar» es converteix en un buit retòric.

​A més, en un context de canvi climàtic evident, on les onades de calor extremes han deixat de ser una excepció per a convertir-se en la norma dels nostres estius, la falta de previsió és una negligència inassumible. Adequar els edificis públics —sanitaris i educatius— a les noves realitats climàtiques no és una tasca secundària que es puga anar ajornant d'un any per a l'altre; és una exigència de primer ordre.

​És hora de fer una reflexió profunda sobre l'escala de prioritats en la despesa pública. La ciutadania no demana impossibles: exigeix que els impostos que paga es traduïsquen en serveis dignes, funcionals i oberts quan més es necessiten. Si realment creiem en els pilars de l'estat del benestar, cal demostrar-ho on toca: en uns pressupostos que blinden els serveis bàsics i en una gestió que impedisca que la deixadesa administrativa acabe passant factura a la salut de tots.