"És l'amor dels amos 

igual que l'aigua en sistella"

Amb aquesta rima alertava un tal Perdigó, des de les pàgines d’El Jornalero, el desembre de 1889, de la clemència dels burgesos. Uns quants industrials enriquits que feien gala de la seua fortuna també amb actes públics de caritat, al mateix temps que explotaven homes, dones, xiquetes i xiquets.

Les treballadores i els treballadors suportaven jornades de dotze, catorze i fins a divuit hores a la fàbrica per dues pessetes al dia. Les dones cobraven la meitat per la mateixa feina. I les seues filles i fills, des dels sis anys, la meitat de la meitat. Menjaven poc i malament. Vivien amuntegats. I patien epidèmies, quintes, l’impost de consums i la humiliació diària de veure la prosperitat econòmica que uns pocs construïen sobre les seues misèries.

I ara, cent quaranta anys després, les besnetes i els rebesnets d’aquells desgraciats participen d’una festa per continuar fent el caldo gros als amos. Si Perdigó alçara el cap, no s’ho creuria.

Parlem-ne clar: la Fira Modernista d’Alcoi no és cap recreació històrica, és l’exaltació de la burgesia i de la seua obra. No té a veure amb la història, però sí, i molt, amb la memòria o, millor, amb l’oblit de les nostres arrels.

El problema no és recordar el Modernisme; el problema és recordar només el Modernisme. El problema és convertir-lo en el principal relat públic d’una ciutat que també va ser bressol del moviment obrer, escenari de la Revolució del Petrólio, de les col·lectivitzacions de 1936 i d’una llarga repressió franquista. La manera com la ciutat tria què recorda —i, sobretot, què oblida— no és innocent.

Tot i la participació benintencionada del CAEHA i d’altres associacions, ara per ara la Fira té una mirada molt estràbica. L’Ajuntament d’Alcoi recorda un episodi i n’esborra deliberadament altres. Perquè la memòria pública és una decisió política sobre què mereix ser recordat i què cal oblidar.

Pensava en açò remenant premsa obrera de finals del XIX i principis del XX, entre El Chornaler i El Selfactinero. Per això retorne la paraula als redactors d’El Jornalero, que millor que ningú ens explicaran qui som i d’on venim:

“Som els oprimits, els qui res no tenim, però ho produïm tot; els qui, malgrat el fred de l’hivern i el sol a l’estiu, treballem els camps i amb els seus fruits alimentem la Humanitat; els qui, fent front a les inclemències del temps, travessem la terra i naveguem pels mars per portar els productes del nostre treball d’un costat a l’altre; els qui convertim les fibres aspres en abrics fins i confortables; el drap brut en paper finíssim; el mineral rústic en joies precioses i en màquines sorprenents i utilíssimes; la pedra tosca en sumptuosos palaus; en una paraula, som els treballadors”.