Hi ha llocs que es poden explicar amb els seus carrers, amb les seues fàbriques o amb els seus edificis. És el cas d’Alcoi, si, però aquesta ciutat també s’explica amb melodies.

A finals del segle XIX i principis del XX, quan la ciutat creixia entre costeres i ponts, hi va haver un home que va entendre que aquell Alcoi necessitava alguna cosa més que soroll. Necessitava música. Es deia Gonzalo Barrachina Sellés.

Va nàixer a Alcoi l’any 1869 i va començar a formar-se musicalment en la seua ciutat abans de marxar a Madrid, on va continuar els seus estudis a l’Escola Nacional de Música. Allà va ampliar els seus coneixements i va entrar en contacte amb l’ambient musical de l’època, però Barrachina no va quedar-se lluny de casa. Va tornar a Alcoi i va convertir la seua ciutat en l’escenari principal de la seua vida musical. I és precisament ací on comença la seua verdadera importància.

Un Alcoi que també sonava

Barrachina va ser molt més que l’autor d’una sarsuela que, amb el temps, es convertiria en l’Himne de Festes. Va dirigir orquestres i societats de concerts i va participar activament en la configuració de l’ambient musical alcoià de principis del segle XX. Juntament amb Fernando Cabrera Cantó, va impulsar la Societat de Concerts d’Alcoi, que va celebrar la seua actuació inaugural al Teatre Calderón el 26 de març de 1905.

Era l’Alcoi industrial, sí, i també era l’Alcoi que volia escoltar, crear i mirar cap al futur.

En les seues partitures hi cabia quasi tot: obres religioses, sarsueles, música simfònica, pasdobles, marxes i composicions vinculades a les festes. Entre el seu llegat apareixen obres com Suite Levantina o La venta de los gatos.

Una melodia que es va quedar a viure

Hi ha una obra que explica millor que cap altra la relació entre Barrachina i Alcoi: la seua música per a l’Himne de Festes.

La composició parteix de la marxa mora El Sig, procedent de la sarsuela La Bella Zaida. Després de la mort de Barrachina, aquella música va adquirir una nova dimensió i, l’any 1917, va ser declarada Himne de la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi, amb lletra d’Eugenio Moltó. A més, des de 1965 també és l’himne oficial d’Alcoi.

I així, sense saber-ho, Barrachina va aconseguir una cosa reservada a molt pocs creadors: deixar de ser simplement l’autor d’una obra per convertir-se en part de la vida d’una ciutat. Perquè l’Himne no és només una composició per als alcoians i alcoianes, és el so d’un matí de festa. És la plaça plena. És el moment en què la música deixa de ser música i es converteix en memòria. És una melodia que ha anat passant d’una generació a una altra fins a quedar cosida a la pell d’Alcoi.

Un músic que encara tenia molt a dir

Barrachina va morir prompte, als 47 anys, deixant una trajectòria que encara tenia camí per recórrer. Però la seua obra no es va apagar amb ell.

Una prova de la repercussió que va arribar a tindre és que, l’any 1937, en plena Guerra Civil i anys després de la seua mort, la Banda Municipal de Madrid va interpretar la seua Suite Levantina durant una gira pel litoral mediterrani que també va passar per Alcoi. La seua música havia aconseguit travessar la ciutat que l’havia vist nàixer. I, paradoxalment, és ara quan Alcoi torna a mirar-lo als ulls.

La IX Fira Modernista, dedicada enguany a la seua figura, vol recuperar aquell Barrachina que potser ha quedat massa amagat darrere de l’Himne. El compositor, el director, l’home de cultura, el creador que va contribuir a construir l’ambient musical d’una ciutat que vivia un dels moments més intensos de la seua història.

Perquè les ciutats també tenen banda sonora

Potser aquesta és la millor manera d’entendre Gonzalo Barrachina. No només com un nom escrit en un llibre d’història. Ni com el compositor d’una melodia que sona cada abril. Sinó com un home que va viure en un Alcoi que estava canviant i que va saber posar-li música a aquell canvi.

Mentre la ciutat creixia cap amunt amb les seues xemeneies i els seus edificis modernistes, Barrachina construïa un altre tipus d’arquitectura: una feta de notes, de compassos i de melodies. Una arquitectura invisible, però extraordinàriament resistent. Perquè els edificis poden envellir, les fàbriques poden callar i els noms poden anar desapareixent de les fotografies.

Però hi ha melodies que saben tornar. I cada vegada que l’Himne de Festes torna a sonar en Alcoi, d’alguna manera, Gonzalo Barrachina també torna a casa.