Hi ha imatges que no es limiten a mostrar allò que tenim davant dels ulls, sinó que ens obliguen a mirar-ho d’una altra manera. En la sèrie Tribunal de les Aigües, Antoni Miró fa precisament això: transforma una de les institucions més representatives de la cultura valenciana en un relat pictòric que connecta la tradició amb les preocupacions del present. Les seues obres no sols documenten un ritual jurídic, sinó que reivindiquen una manera d’entendre la comunitat, la justícia i la identitat pròpia.

L'IVAM CADA d'Alcoi ha acollit fins al pròxim 24 de gener l’exposició Tribunal de les aigües, una proposta col·lectiva impulsada per la Càtedra Antoni Miró, l’Ajuntament d’Alcoi i la mateixa sala expositiva, juntament amb la Llotja de Sant Jordi. La mostra reuneix litografies i obres gràfiques de l'artista alcoià. 

Fernando Castro Flórez, que ha reflexionat sobre la producció de Miró, defensa que l’art hauria de ser capaç de fer narrable la història i d’obrir la possibilitat d’un diàleg amb els altres. Esta idea travessa bona part de la trajectòria de l’artista alcoià, que ha convertit la pintura en una forma de testimoniatge crític sobre la realitat. En el seu univers creatiu, les imatges no són simples reproduccions del món, sinó instruments per a interpretar-lo, qüestionar-lo i, en ocasions, desmuntar-ne els discursos dominants.

Una institució que parla de molt més que aigua

El Tribunal de les Aigües de la Vega de València és una institució consuetudinària encarregada de resoldre els conflictes relacionats amb el reg entre les comunitats de regants. Les seues sessions se celebren tradicionalment cada dijous al migdia a la porta dels Apòstols de la catedral de València, on els síndics escolten les parts implicades i pronuncien les seues resolucions oralment i en valencià.

Reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO en 2009, el Tribunal representa una forma singular de justícia vinculada a la gestió comunitària d’un recurs essencial per a la vida. La seua història està estretament relacionada amb l’organització de l’horta i amb la necessitat de distribuir l’aigua de manera equitativa.

La sèrie pictòrica que li dedica, desenvolupada entre 2016 i 2018, s’inscriu en una preocupació constant per la realitat valenciana. Tal com explica Wences Rambla en el seu estudi sobre el projecte, les obres recuperen moments, espais i gestos del funcionament del Tribunal, alhora que connecten el seu valor patrimonial amb qüestions contemporànies com la gestió sostenible dels recursos hídrics.

L’aigua es converteix així en un fil conductor que uneix territori, memòria i responsabilitat col·lectiva. No és únicament allò que circula per les séquies, sinó també un bé compartit que necessita normes, equilibri i una comunitat capaç de defensar-lo.

La realitat a través de la mirada crítica

Antoni Miró ha construït una trajectòria artística marcada pel compromís social i per la voluntat de qüestionar els relats oficials. La seua obra manté vincles amb el realisme social i amb la denominada Crònica de la Realitat, corrent que va incorporar els llenguatges visuals dels mitjans de comunicació i de la societat de masses per a examinar críticament el món contemporani. Tanmateix, la seua pintura no es limita a transmetre un missatge ideològic: també desenvolupa un llenguatge plàstic propi, basat en la precisió del dibuix, la força de les imatges i la reinterpretació dels referents culturals.

La seua mirada pot passar de la denúncia a la ironia, de la crítica política a la poesia dels objectes quotidians. Miró pren imatges reconeixibles, les transforma i les dota d’un nou significat. D’esta manera, allò que ja hem vist en la premsa, la televisió o l’espai públic reapareix en la pintura amb una altra intensitat.

Fernando Castro interpreta esta dimensió com una reivindicació de la justícia popular i de la capacitat de la comunitat per a gestionar els seus propis assumptes. La pintura de Miró, des d’esta perspectiva, no sols recupera una institució històrica, sinó que ens convida a preguntar-nos quines formes de convivència i de responsabilitat col·lectiva continuen sent possibles en el present.

Els gestos que expliquen la història

Per a acostar-se a les obres de la sèrie, convé detindre’s en allò que a primera vista podria semblar secundari. Les mans, els encreuaments de mirades, les postures dels protagonistes i els contrastos de llum són elements fonamentals per a comprendre la narració visual que construeix l’artista.

Castro Flórez destaca precisament la importància dels gestos en esta pintura. En obres com La visita, una mirada compartida o un moviment subtil de la mà poden concentrar una part essencial del relat. En Els síndics, la presència dels representants del Tribunal, vestits de negre i descendint per una escala amb una catifa roja, transforma un desplaçament quotidià en una escena carregada de solemnitat.

Un altre exemple significatiu és El cercat, on el Tribunal ja està constituït i una multitud observa el desenvolupament de la sessió. El públic apareix tractat amb tonalitats pàl·lides i difuminades, mentre que l’atenció es concentra en el nucli de l’acte. La decisió visual no és casual: Miró jerarquitza la imatge i ens indica què considera essencial.

També resulta significativa la presència de la porta dels Apòstols i dels elements arquitectònics que emmarquen les deliberacions. L’espai no és un simple decorat, sinó part de la memòria que sosté la institució. La pintura conserva els detalls d’un ritual que es repeteix al llarg del temps, però evita que es convertisca en una escena buida o desproveïda de significat.

Pintar allò que està viu

Una de les idees que Castro Flórez recupera en la seua lectura de l’art de Miró és una reflexió: "la pintura no està viva per si mateixa, però és capaç de donar expressió als objectes vius". Esta aparent contradicció ajuda a entendre com l’artista aconsegueix que unes figures representades sobre el llenç transmeten presència, tensió i moviment.

Les escenes del Tribunal no són únicament registres visuals d’una cerimònia. En elles hi ha expectació, autoritat, confiança i una determinada manera d’ocupar l’espai públic. Els personatges semblen continuar participant en un esdeveniment que no s’esgota en el moment de la representació.

Esta vitalitat també es manifesta en les obres dedicades a les séquies i als paisatges vinculats al sistema de reg. Les aigües, els arbres, les ombres i les construccions de l’horta amplien el relat més enllà de la institució. El Tribunal adquireix sentit perquè forma part d’un territori habitat, treballat i compartit, amb una història que no es pot separar de les persones que l’han construïda.

Es combina així un realisme minuciós amb una elaboració plàstica que reorganitza la percepció. La fidelitat als detalls conviu amb decisions de composició, llum i color que dirigeixen la mirada i accentuen determinats significats. 

La identitat valenciana 

La defensa de la identitat valenciana és un dels eixos persistents de la trajectòria d’Antoni Miró. La seua obra recupera persones, tradicions, paisatges i institucions que formen part de la memòria col·lectiva del País Valencià, sense renunciar a una lectura crítica del present. La identitat, en este sentit, no és una imatge immòbil del passat, sinó una realitat que es construeix, es discuteix i evoluciona.

La sèrie del Tribunal de les Aigües participa d’esta voluntat. En representar una institució arrelada en la cultura popular, Miró reivindica una forma de patrimoni que no depén únicament dels monuments o dels grans esdeveniments històrics. També està feta de pràctiques compartides, de coneixements transmesos i de persones que mantenen viu un sistema de relacions.

Esta atenció a la comunitat connecta amb altres dimensions de la seua producció, en què l’artista ha donat visibilitat als exclosos, ha denunciat les desigualtats i ha retut homenatge a figures que han deixat una petjada cultural. El seu compromís amb la realitat valenciana conviu amb una preocupació universal per la dignitat humana i per les formes de poder que condicionen la vida quotidiana.

Una història que continua fluint

En Tribunal de les Aigües, Antoni Miró converteix una institució centenària en una reflexió sobre la justícia, el territori i la identitat. Les figures, els gestos i els espais que representa formen part d’una narració visual que preserva la memòria sense renunciar a interrogar-la.

La força d’esta sèrie rau, en bona mesura, en la seua capacitat de fer visible allò que sovint passa desapercebut: la complexitat dels rituals quotidians, el valor dels béns compartits i la importància de les persones que mantenen viva una tradició. Miró transforma estos elements en imatges que dialoguen amb el present i que ens recorden que la cultura també és una manera d’exercir la llibertat.

L’aigua continua el seu recorregut per les séquies. En la pintura de Miró, però, este moviment adquireix una altra dimensió. Es converteix en una metàfora de la memòria que passa d’una generació a una altra.

Perquè, més enllà de la seua bellesa formal, l’art pot ajudar-nos a mirar la història des d’una altra perspectiva. I, quan ho aconsegueix, el passat deixa de ser una imatge immòbil per a tornar a formar part de la conversa col·lectiva.