Hi ha afirmacions que, com que són repetides, acaben adquirint la consistència d'un fet. La idea que la joventut s'ha tornat de dretes pertany a aquesta categoria. S'ha instal·lat en el debat com un lloc comú, se cita en tertúlies i editorials, i ha acabat funcionant com una mena de sentit comú que amb prou feines requereix demostració.

Gran part de l?equip de Podem Alcoi i de la seva militància són gent menor de 35 anys. Però cada cop que un grupuscle de noenazis fa alguna de les seves, els mitjans els donen veu i es magnifica. I és que posar un micro a un nazi no és periodisme. Periodisme és desemmascarar-los. En canvi, centenars de joves s'organitzen en assemblees de barri, en sindicats o en col·lectius femenistes, però, aquests, poques vegades tenen veu als mitjans.

En aquestes properes eleccions, centenars d'alcoians i alcoianes nascudes entre el 2005 i el 2008 votaran per primera vegada. A qui? El problema és que, quan s'examinen les dades amb un mínim de rigor, l'afirmació se sosté només a condició de retallar l'objecte d'anàlisi fins a fer-ho irreconeixible: prendre una part de l'electorat jove, la que efectivament ha virat cap a l'extrema dreta, i projectar-la sobre el conjunt d'una generació que, mirada en tota la seva diversitat de gènere, classe.

La tesi de la dretanació juvenil compleix una funció que excedeix el diagnòstic electoral. Permet presentar l'avenç de l'extrema dreta com una marea inevitable, una mena de destí generacional davant el qual no hi hauria resposta possible, i en aquest gest es naturalitza allò que en realitat és un fenomen parcial i disputat. Aconsegueix, en alguns casos, frustrar i desmobilitzar l'esquerra.

Les dades mostren el contrari: que aquest avenç es concentra en un segment concret i que la resposta majoritària de la joventut ha estat la mobilització en sentit contrari. La pregunta que queda oberta no és si l'extrema dreta ha guanyat terreny entre els joves, perquè ho ha fet, sinó si aquest terreny es continuarà expandint quan el risc percebut disminueixi, o si la desmobilització acabarà convertint el mantra en una profecia autocomplida. Del que depèn aquesta resposta és de la capacitat de les organitzacions polítiques i socials per sostenir la mobilització més enllà del moment de perill.

Estem veient com (precisament) és la joventut qui impregna els carrers i les places amb crits d'"aquí hi ha els antifeixistes" o "que visqui la lluita de la classe obrera".