El Col·lectiu 8 de Març dona suport a la vaga general de l’11 de novembre perquè defensar unes condicions de vida dignes és també defensar els drets, l’autonomia i la llibertat de les dones. Sense habitatge assequible, salaris dignes, ni recursos per als drets social, no hi ha igualtat ni llibertat per a les dones.

L’encariment de la vida, la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, la precarietat laboral i les dificultats per a accedir a un habitatge digne afecten el conjunt de la classe treballadora, però tenen un impacte específic sobre les dones, que continuem patint desigualtats salarials, major precarietat, més parcialitat en l’ocupació i una distribució injusta de les responsabilitats de cura.

L'habitatge és també una qüestió feminista. Els lloguers inassumibles dificulten l'emancipació de les joves, agreugen la vulnerabilitat de les dones majors i de les famílies monomarentals i poden condemnar moltes dones a situacions de dependència econòmica. Reclamem habitatge digne, públic i assequible, protecció davant els desnonaments i alternatives residencials efectives per a qui les necessite, i particularment per a les dones considerades d’alt risc, afectades per la violència masclista.

Les dones migrants treballadores afronten obstacles afegits per a accedir a un habitatge, fins i tot per a llogar una habitació, a causa dels requisits abusius de molts propietaris, la falta de contractes de treball regulars o les exigències d'avals familiars als quals no poden recórrer. Aquesta exclusió afecta especialment les treballadores de la llar i de les cures, moltes de les quals es veuen obligades a viure al mateix domicili on treballen. Aquesta situació pot incrementar l'aïllament, facilitar un control excessiu per part de qui les contracta i agreujar la dependència econòmica i administrativa. Garantir el dret a l'habitatge també és garantir condicions laborals dignes, autonomia personal i protecció davant els abusos, sense que l'origen o la situació administrativa es convertisquen en factors d'exclusió.

Aquesta realitat és especialment greu, per a les dones que pateixen violència masclista. Sense ingressos propis, recursos suficients i un habitatge segur, abandonar l'agressor pot resultar molt més difícil. Cap dona hauria de triar entre continuar convivint amb qui la maltracta o quedar-se sense sostre.

També reclamem un sistema públic de cures suficient, universal i de qualitat, que garantisca l'atenció a la dependència i a la infància, i que no continue descarregant sobre les dones la responsabilitat principal de cuidar. Cal avançar en la corresponsabilitat, garantir serveis públics accessibles i assegurar que cuidar no implique perdre el salari, les oportunitats professionals ni la independència econòmica.

La vaga, i el moviment al seu voltant, no pot ignorar altres dels problemes urgents als quals ens enfrontem i que afecten directament les nostres condicions de vida, com són: el deteriorament dels serveis públics, lligat a la seua constant privatització i precarització de les treballadores; el foment de la confrontació entre països que ens porta a una perillosíssima escalada militar amb el seu corresponent augment de despesa en detriment de la despesa social; i l'auge dels moviments reaccionaris a escala internacional que impulsen un imperialisme cruel i genocida i que ataquen els drets de les dones.

Donem la mà al sindicalisme combatiu, als sindicats de llogateres i d'habitatge, a la joventut mobilitzada i a tothom qui crega fermament en la necessitat de superar aquest terrorífic sistema capitalista i patriarcal, que ens condemna a la misèria i la a guerra.

Per això animem a fer vaga, tant laboral com de consum. Si no comprem res eixe dia, la repercussió serà molt major!