Els principals sindicats d’aquest país hem convocat una vaga general per al pròxim 11 de novembre. La convocatòria respon a la crida del Sindicat d’Inquilines i del moviment social que s’ha generat per la insostenible situació que per a la classe treballadora suposa el greu problema de l’habitatge. 

La ràpida reacció de la dreta social i política ha impugnat aquesta convocatòria, qualificant-la d’electoralista. Amb tota claredat Comissions Obreres del País Valencià diguen que es tracta d’una vaga laboral, que reivindica la millora de les condicions de treball. Però també és una vaga política, sense cap dubte. 

Es tracta d’una vaga laboral perquè l’habitatge és el front on ara es dona la lluita de classes. Fa molts mesos que estem advertint que els salaris cada vegada estan més lluny del que la classe treballadora necessita per arribar a final de mes. Amb moltes dificultats aconseguim que els convenis col·lectius mantinguen el poder adquisitiu dels salaris i no consentim que l’especulació al mercat immobiliari ens faça cada dia més pobres.

Per a la gent jove els preus desorbitats dels pisos i dels lloguers fan impossible emancipar-se. Quan els salaris no permeten disposar d’un sostre on viure, l’habitatge esdevé un conflicte laboral de primera magnitud.

Però també es tracta d’una vaga política, a la vista de la convocatòria d’eleccions generals, volem advertir a qualsevol govern que puga eixir de les urnes que les qüestions socials més importants i l’empobriment de la classe treballadora marquen unes línies que no anem deixar que es sobrepassen. Amb la convocatòria d’aquesta vaga marquem un punt d’inflexió en la tendència de les darreres dècades de transvasament continu de riquesa des de les rendes del treball cap a les rendes del capital.

Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial la recuperació econòmica a Occident va ser possible perquè els estats signaren un contracte social que garantia que una part de la riquesa es canalitzara cap a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora. Directament amb millores salarials i de les condicions laborals, o indirectament amb la creació d’un Estat del Benestar fort que atenguera amb serveis públics de qualitat les necessitats bàsiques de la població. El capital obtenia a canvi la pau social i l’estabilitat econòmica que altres models econòmics vigents podrien qüestionar.

Amb la caiguda del Mur de Berlin i la desintegració d la URSS, desapareix l’amenaça del comunisme que tanta por feia als propietaris del capital. Va canviar la correlació de forces i de la mà de la globalització les èlits econòmiques decideixen iniciar la ruptura del pacte social amb la internacionalització del neoliberalisme com a ideologia dominant. L’objectiu era aturar el repartiment de la riquesa i incrementar les rendes del capital en detriment de les del treball.

A España aquesta ruptura del pacte ens ha arribat fonamentalment per tres canals: El debilitament dels serveis públics i de l’Estat, la liberalització del mercat de treball i les polítiques d’habitatge.

Els dos primers canals de disminució de les rendes del treball s’expliquen amb el deteriorament progressiu de l’educació i de la sanitat, la privatització constant dels serveis públics i les successives reformes del mercat de treball encaminades a augmentar la productivitat amb la devaluació dels salaris i el debilitament de la nostra capacitat d’organitzar-nos i de lluitar. Amb tot la por i l’individualisme s’han instal·lat com a mecanismes d’autoprotecció enfront de les agressions empresarials.

Una sèrie de fets expliquen com durant les últimes dècades les polítiques d’habitatge han contribuït a la disminuir la participació de les rendes del treball en la distribució de la riquesa.

En 1998, la “Ley del Suelo” va servir per a que el desenvolupament de l’economia es basara en la construcció depredadora i l’increment desmesurat del preu de l’habitatge. Amb els salaris estancats ens digueren que l’única manera d’enriquir-nos era acceptant les hipoteques “regalades” mentre “invertíem” en habitatges que pagaríem en 30 ó 40 anys. El final d’aquesta historia el coneixem: l’esclafit de la bambolla, crisi del sistema financer i rescat bancari. 64.000 milions d’euros que eixiren de les rendes del treball i que es destinaren a rescatar les rendes del capital. Tot això acompanyat per una onada de desnonaments de treballadores i treballadors que amb els seus salaris ja no podien afrontar el pagament de les hipoteques. 

En 2013 comprar un habitatge era un luxe que la classe treballadora no es podia permetre i per això es va aprovar la reforma de la “Ley de Arriendamientos Urbanos”, acurtant els contractes de lloguer, donant privilegis fiscals a les societats d’inversió Inmobiliaria, i facilitant les pujades del preu dels lloguers. Milers d’habitatges sigueren malvenuts als grans fons d’inversió internacionals i a grans propietaris. 

El nou model extractivista del lloguer suposa una transferència permanent del 40%, 50% o el 60% del salari cap al capital rendista. Al mateix temps les comunitats autònomes governades pel PP i VOX es neguen a topar el preu dels lloguers alhora que rebaixen impostos a les grans fortunes. Es tracta d’un doble transvasament de rendes del treball cap a rendes del capital, ja que eixos impostos que no es recapten acaben sempre en retallades dels serveis públics i privatitzacions.

Aquesta vaga no ha estat sobrevinguda, fa més d’un any que des de CCOO ens mobilitzem als carrers i als centres de treball. Hem anat a la porta de les patronals pels salaris i per la reducció del temps de treball. Hem fet assemblees i manifestacions. Hem exigit i se’ns ha negat la negociació amb la patronal.

Per tot això ara, el pròxim dimecres anem a la vaga amb tres exigències irrenunciables: 

• Intervenció del mercat de l'habitatge amb l'aplicació estricta de la Llei.
• Salaris dignes i clàusules de revisió salarial en tots els convenis per a blindar el nostre poder adquisitiu.
• Serveis públics de qualitat per reforçar l’Estat de Benestar.

L’11 de novembre cal anar a la Vaga. Cal buidar els centres de treball i omplir els carrers de les nostres Comarques Centrals. 

Ens sobren les raons!