Article d'opinió de Rafa Calbo. Professor de l'Escola d'Art i Superior de Disseny d'Alcoi Fa molts anys que Josep Renau (pintor i dissenyador valencià de fama internacional pioner del llenguatge del cartell contemporani, exiliat a Mèxic en acabar la Guerra Civil Espanyola) va llançar la cèlebre frase que ha definit certerament el paper del cartell en la societat del segle XX: “El cartel es un grito en la pared”; un missatge gràfic comunicat de forma clara, directa i concisa que desperta l'interés de l’espectador i remou la seua consciència en un curt interval temporal, en tan sols uns quatre segons, que és el temps que un vianant dedica a una imatge al carrer. Un suport gràfic que a diferència de la pintura té un caràcter múltiple, els vertaders cartells són les reproduccions finals de la impremta, qui no entén açò, no entén el llenguatge del cartell. Han passat els anys i l’evolució del cartell comercial i publicitari ha derivat en altres suports més adients a les formes de vida contemporànies, com ara tanques publicitàries o mupis, mobiliaris integrats en l’entorn urbà mesclats amb tot tipus de missatges iconogràfics i tipogràfics dels rètols i aparadors dels comerços, de la senyalització urbana, de la senyalització de les parades d’autobús, etc. Una densitat iconogràfica mai coneguda fins ara. Per tant, davant aqueixa densitat actual, de vegades és més efectiu un suau murmuri que un crit en un món saturat de crits per tot arreu. Per una altra banda, el cartell, amb el seu suport clàssic, penjat a la paret (també a les portes de tendes i comerços) ha quedat reduït a anunciar les activitats i esdeveniments dels ajuntaments, associacions o concerts d’algun grup musical. Pel que fa als grans esdeveniments dels ajuntaments i festes assenyalades, és una forma gràfica de projectar de cara a l’exterior una imatge, no sols de l’esdeveniment en si, sinó també d’una societat, d’un ajuntament i d’un poble. Una imatge que es projecta en mitjans de comunicació, en xarxes socials i que, per tant, necessàriament ha d’influenciar en el llenguatge i tractament de la creació d’aqueixa imatge i comunicació gràfica. Doncs bé, davant d’aquesta evolució del llenguatge gràfic l'Ajuntament d'Alcoi continua projectant una imatge ancorada en el passat més ranci, una imatge caduca i inapropiada d'unes festes d'Interés Turístic Internacional. Fa anys que la imatge gràfica de les festes més importants d'Alcoi s'encarrega a dit a pintors que han de ser necessàriament d'Alcoi, de cinc quilòmetres més enllà ja no valen. En primer lloc, no tots els pintors saben on acaba el quadre i on comença el cartell, per tant, seria més propi encarregar-lo a dissenyadors gràfics. A més, l’endogàmia practicada en els últims anys fa que els bons pintors originaris d'Alcoi, i sóc conscient que a Alcoi n’hi ha molts, vagen esgotant-se. Clama al cel que en una ciutat que té una Escola d'Art i Superior de Disseny, tan sols hi ha cinc en tota la Comunitat, es desaprofite aqueix potencial creatiu i s’encarregue a un pintor aficionat, amb tots els meus respectes per als pintors aficionats, però jo també sóc aficionat a agafar la flauta de la meua filla en les estones lliures i tocar Ja ve Sento de ca la núvia i no per això estic capacitat per a fer un concert de flauta al Teatre Calderon. Encara no se li ha ocorregut a ningú fer-me aqueix encàrrec i d'aquesta manera han fet un regal a les oïdes dels incauts que pogueren deixar-se caure per allí. Tan sols s’ha de mirar els cartells de la festa de San Fermín a Pamplona, un certamen al qual es poden presentar dissenyadors gràfics de qualsevol indret. Un festa també amb fortes arrels tradicionals i que, no obstant això, transmet una imatge gràfica absolutament contemporània oberta i que es projecta cap al futur, una imatge actual i moderna; altra cosa seria si entràrem a parlar de qüestions ètiques al voltant de la utilització del animals com a divertiment popular, però això seria un altre tema que necessitaria una reflexió profunda i pausada. En canvi, el cartell d’enguany d'Alcoi es projecta cap arrere, té una estructura compositiva i cromàtica sobrecarregada i discordant, pintat a l’oli com Déu mana! i com correspon al llenguatge del cartell... Si Josep Renau alçara el cap! Un cartell que vol recollir totes les iconografies i simbolismes de la festa alcoiana i que el que aconsegueix és una imatge sobresaturada, que més que un crit a la paret, provoca un soroll ensordidor. Una imatge decadent impròpia d’una festa tan creativa i d’una societat tan emprenedora com ha sigut l'alcoiana. És la imatge que vol projectar aquesta societat alcoiana? És la imatge que vol projectar de la seua festa? Si és així, endavant i VISCA SANT JORDI!