Article d’opinió de Rafa Carbonell i Armero, candidat del BLOC-COMPROMÍS a l’Alcaldia d’Alcoi Fundada al 1875, a Alcoi, amb el nom de “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Alcoy”, la CAM ha estat una de les institucions més arrelades a la ciutat entre les diferents capes socials: “empenyos” –al principi-, “montepíos” de tot tipus, crèdits a les empreses, obra social molt variada, etc. Era la caixa forta de les famílies, i anar al “montepiedad” a “posar” o “traure” era una tasca habitual; era la “nostra caixa”. Després, amb el temps, ha anat evolucionant tot ampliant la seua xarxa i el seu àmbit d’actuació: primer la CAAM (Caja de Ahorros de Alicante y Murcia), i finalment  l’actual CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo). Malgrat aquestes ampliacions, el segell alcoià i l’arrelament al territori sempre s’havia mantingut d’alguna manera; no era una Caixa despersonalitzada. En aquesta línia, ens preocupen ara dues coses. La primera és què passarà amb la recent creació de la CAM a Alcoi, el CADA (Centre d’Art d’Alcoi), si la CAM entra en l’esfera d’altres entitats i perd capacitat de decisió, com afirmen alguns articulistes. Des del BLOC-COMPROMÍS tenim clar que volem que el CADA continue sent eixe “signe d’identitat” de la CAM a Alcoi, eixa presència que puga ser el símbol i el record d’un passat, així com el vincle del seu llarg arrelament a la societat tant d’Alcoi com de les seues comarques. Si l’Ajuntament d’Alcoi hagués volgut entrar com a “soci”, la identitat del CADA ara segurament estaria més consolidada, perquè en serien tres, de socis: els dos actuals (la CAM –o l’entitat bancària que vinga– i la Conselleria de Cultura) i l’Ajuntament. En no voler formar part l’Ajuntament (per raons polítiques o econòmiques, vés a saber, ja que mai no ho han aclarit els actual responsables del govern local), no sabem què en farà la nova entitat bancària que entre a formar part de l’accionariat. Des del BLOC-COMPROMÍS demanem que no toquen el CADA, que seguisca com fins ara, almenys com a símbol d’una història econòmica, social i cultural d’una ciutat emprenedora que mereix tot tipus de consideracions. La segona qüestió que ens preocupa és la seua gestió. Cal una defensa dels seus treballadors, per damunt de tot; i és evident, però, que no es pot continuar amb la intromissió política tan perjudicial que hi ha hagut fins ara. Cal una reorientació i una millora; una administració més rigorosa i responsable, ja que la que s’ha dut a terme fins al moment ha estat una de les causes de la situació actual, descrita abastament per la premsa. I en tot cas, caldria exigir responsabilitats –polítiques sobretot, però no sols- sobre el que ha ocorregut i les inversions equivocades, la majoria de les quals tenen origen en decisions i/o pressions polítiques (del PP la majoria, però amb la callada o complicitat del PSOE). Això és el que ha de canviar radicalment i el que esperem aquells que encara mantenim la fe en la CAM.