Article d'opinió de Raimon Muntaner.

On s'havia ficat aquella esquerra nacionalista? 

Aquest nacionalisme, com havíem dit, va nàixer dins del món universitari. Joves universitaris i professors, seguint el camí què marcava un personatge clau per tal d'entendre el nou nacionalisme valencià, com va ser Joan Fuster, començaren a tractar el tema de la identitat valenciana i el fet diferencial valencià respecte de l'estat espanyol. Aquest nacionalisme, tractava d'establir un marc teòric en el qual sustentar el fet valencià. I per tal de fer-ho, es van fixar en els veïns del nord. I no van saber o no van voler explicar-ho. Com ja havia dit, aquesta va ser, possiblement, la primera errada. Se li va donar munició a la dreta valenciana espanyolista per tal d'atacar l'incipient moviment nacionalista valencià, titlant-lo de catalanista i venut a l'enemic imperialista del nord. Però la segona errada va ser molt pitjor. La segona errada va consistir en enrocar-se a la universitat i medis afins, considerant que el poble valencià, possiblement, no estava preparat per tal d'assumir la seua pròpia identitat com a poble. Intentant una mena de nacionalisme il·lustrat, un nacionalisme del poble però sense el poble. Un nacionalisme elitista que situava el seu cap en el món universitari i en la intel·lectualitat valenciana. Una mena de "gauche divine" valenciana. A més a més, aquest nacionalisme, consolidat al voltant del PSPV, començava a cavar la seua pròpia tomba en unir-se al PSOE. Pensant que podien ser com els seus coreligionaris del PSC i que podrien modular un discurs nacionalista dins del PSOE, no es van adonar que seria el PSOE, com partit de major implantació sociològica al País, el que els acabaria modulant i absorbint (que no assimilant) a ells. Ahí va començar l'imperi dels mediocres dins de certa esquerra del País. L'absoluta professionalització de molts càrrecs del PSOE, que fóra del món polític no tenien cap altra ocupació, va provocar el naixement de famílies polítiques absolutament caïnites al tenir una absoluta incapacitat de pervivència fóra del món de la política. Qüestió literal de supervivència. Una absoluta corrupció del concepte inicial de la política com a servei del poble i no al servei propi. I així fins ara. I mentre la dreta s'infiltrava pacientment entre les classes i institucions més populars valencianes --constituint el que desprès denominaríem "blaverisme"-- aquesta esquerra nacionalista considerava que no valia la pena fer-ho. Que de forma natural aquest nacionalisme real acabaria penetrant en el poble valencià. Pensant que érem com els catalans, què tenien el fet diferencial introduït als seus gens. Greu equivocació. Aquest nacionalisme elitista era incapaç d'introduir-se en unes classes socials mitjanes-baixes en les que ja havia pres el foc del regionalisme blaver, sobretot a València, de fortes arrels sociològiques agràries. Ni érem Catalunya, ni ho som, ni hem de pretendre ser-ho. Som valencians i, encara que la major part dels nostres cognoms tinguen un marcat accent català, històricament hem patit un procés d'espanyolització, tant en la nostra base social com en les classes dominants, que els nostres cosins del nord mai no han patit. I això mai s'ha tingut en compte. Però no siguem catastrofistes. El sentiment nacionalista valencià mai no ha mort. Una llavor va germinar en part de la nostra joventut com testimonien moviments musicals com els que representen "Obrint Pas", "La Gossa Sorda" o "VerdCel". I fenòmens com el que ha representat Mònica Oltra --encara que no compartisc certes estridències-- en l'anterior legislatura, amb una forma de fer política jove i sense el passat que lastra els altres partits amb el ja famós "i tu més", poden arribar a cohesionar-lo al voltant del que hui per hui és el partit que millor representa el sentiment nacional valencià (amb permís de ERPV) desprès de l'assassinat del PSPV a mans del PSOE: el Bloc-Compromís. I el 22 de maig ens va demostrar que encara n'hi ha esperança, sempre i quan es conte amb el poble valencià. Ara toca treballar. Ara toca no perdre la il·lusió. Ara toca no decepcionar.   Seny i sort.   Muntaner