Article d’opinió Jordi Santonja Ferrando, membre del consell polític d’Esquerra Unida. L’estat espanyol fa relativament 4 dies que va eixir d’una dictadura feixista que va durar 40 anys, però ja sumem 33 anys de transició cap a la Democràcia. De sobte, ens hem adonat de la feblesa del nostre sistema, el govern elegit per nosaltres ha de claudicar davant organismes que no ha elegit ningú com les agències de rating, el Banc Central Europeu, els mercats, l’església... Vos imagineu a l’Ovidi cantant contra Standar’s and poors, al deute públic o a les hipoteques... La nostra Constitució ha sigut un jardí que no hem cuidat aquests anys, no han crescut noves flors, no ens hem desfet de les males herbes, ha quedat apartat en un racó, no s’ha desenvolupat amb la societat i les lleis que no caminen de la mà de la societat, tenen poc recorregut. Un exemple d’aquesta transició tutelada i incompleta, seria Manuel Fraga, va ser ministre durant la dictadura, a l’entrada de la democràcia va fundar un partit i va ser el seu candidat durant anys, no va aprovar la Constitució en referendum. Després, a l’Espanya de les autonomies va presidir Galícia i per a completar la seua mutació parlava en Galego, llengua que va perseguir quan era ministre feixista. Hui en dia amb 90 anys, és el president d’honor del PP, un gran exemple d’adaptació al medi, digne d’un documental del Nathional Geographic. Tota una vida sense baixar-se del cotxe oficial, i no és l’únic. A la revolució francesa els seus habitants van passar de ser súbdits a ser ciudatans, nosaltres encara no hem donat aquest pas, continuem amb el “ver, oir y callar”, amb la idea que tots els polítics són iguals, això passava quan manava la Falange i l’Opus Dei al segle passat i tot era seu. Hui els polítics no tenen por a ser corruptes, és més, es festeja, el problema és que es descobrisca. Amb Camps acabem de tindre un clar exemple i fa uns anys ... Vos recordeu de Marbella? La nostra societat pareix tindre encara por o vergonya de les institucions públiques, està malt vist participar en moviments socials o polítics. Seríem capaços de denunciar una promesa electoral incomplida? Hipotèticament denunciaríem el copagament (o repagament si anem més enllà) per una assistència mèdica? Simplement perquè no apareix al programa electoral del PP. Hem renunciat a ser ciudatans? A ser crítics a omplir-se de raó? Cal actuar davant de les injustícies? I, a més a més, molts d’aquests personatges i institucions queden impunes, continuen als seus càrrecs fent mal al poble. La nostra democràcia necessita urgentment una nova llei electoral, entre altres coses no podem permetre que milers de vots acaben en la brossa, és un luxe que no es pot permetre la nostra democràcia, UNA PERSONA,UN VOT. Un diputat a Esquerra Unida li costa vora mig milió de vots, a UPyD els costa més de tres-cents mil, i a l’altre extrem, un diputat del PNV representa nomes 55 mil vots. No té cap sentit que la tercera força política de país, Esquerra Unida tinga 2 diputats, i un quart partit, UPyD amb 1 diputat, ni tal sols poden formar grup propi, al Congrés es fa política nacional però portem massa anys amb un bipartidisme recolzat amb partits regionalistes de dretes. La veritat és que no ens representen i així ens va.