Article d'opinió de Jordi Pascual Mollá. [caption id="attachment_35629" align="alignleft" width="300" caption="Jordi Pascual"][/caption] Habitualment faig una mirada a la premsa però ho faig amb un gran defecte, mirar-la solament a través de la xarxa. És veritat que les noves tecnologies faciliten l'ací i ara, és a dir que a l'instant puguem tindre una notícia detallada d'un fet sense límit de temps com habitualment passa a la ràdio i televisió, mitjans directes per excel·lència. Fascinat encara pel magnífic mitjà de comunicació o almenys de distribució informativa que és Twitter m'ha tocat recordar-me'n de la forma més clàssica de la premsa, sent realistes ha calgut que a l'assignatura de Geografia ens manaren un treball de recerca informativa per a que haja tornat al format imprès. I l'interior d'aquest format no té una gran diferència amb el digital, però sí que té un detall importantíssim que no té la premsa on-line, la portada. El conjunt de notícies de la primera plana fan endevinar quina és la situació actual, cosa que la premsa via Internet no és capaç de fer-ho ja que habitualment divideix, també la seva pàgina principal, en blocs temàtics tipus: esports, notícies nacionals, internacionals,... Gràcies a aquest treball m'he fixat de nou en les portades dels periòdics, evidentment de periòdics a nivell general perquè el que diga un petit periòdic local, tot i la gran funció que fa un mitjà petit dintre d'una societat reduïda, no té una rellevància general. Així prenc el periòdic general per excel·lència en llengua castellana, “El País”, i la situació és alarmant. Al seu número 12.516 tota una portada dedicada a la crisi econòmica exceptuant una petita ressenya esportiva i de successos. Després prenc el meu periòdic preferit, que per desgràcia no venen per ací prop, “El PuntAvui” i el panorama no canvia, el gran titular que presenta “Festeig sobiranista” i explica retallades, espoli fiscal i altres ximpleries capitalistes. Llavors m'assabente que el dia 6 d'octubre hi ha una vaga d'estudiants, la que em pertoca a mi, i raons no en falten. Sols amb el vist a les dos portades del 29 de setembre hi ha prou, però així i tot hi ha més raons per a fer vaga i manifestar-se eixe dia 6: retallades en educació, reducció de professorat, pitjor eixida laboral, reducció de beques i ajudes, constants atacs a la llengua,... No hi ha lloc a dubtes, aquell qui no faça vaga, tot i respectar la seva posició, està anant pràcticament contra el seu propi futur i el del seus hipotètics fills. No obstant el plantejament no és tan fàcil ni de prop, vagues d'estudiants se'n fan pràcticament tots els anys i tots els anys hi ha una gran quantitat d'alumnes que no acudeixen a les aules, es pot parlar d'èxit en aquestos casos? La resposta és clara, no! I l'explicació és senzilla, hi ha una gran quantitat d'estudiants que farien el que fos per perdre un dia de classe i la vaga és l'excusa perfecta, de fet, si al dia després de la vaga es passara un qüestionari als alumnes preguntant per què es va celebrar, quasi ningú sabria respondre. I aquesta sí que és la trista realitat de les vagues estudiantils. Si per no assistir a les aules els llevaren diners com a tota persona treballadora que decideix participar en la convocatòria, la majoria de gent es quedaria a les aules, i som una minoria els que abans de celebrar que hi ha una vaga estudiem si hem de fer-la o no. En aquest àmbit podríem dir que la solució està presa, però no, de fet una vaga es fa per a demostrar que el poble, en aquest cas el poble en edat escolar, està en contra de les decisions polítiques i quanta més gent participe en la parada de treball més gent està protestant i fent força per què el govern rectifique. Però en el cas dels estudiants simplement es demostra que la gran part són (o som, de vegades m'hauria d'incloure) uns gossos. Amb aquest plantejament la vaga perd el seu valor reivindicatiu i quasi val la pena sols anar a les concentracions o manifestacions que puguen fer que altra cosa, perquè en eixe moment és quan es demostra quanta gent hi ha implicada en la causa. I: quanta gent què no ha anat a les aules assistirà a una concentració, assemblea o manifestació? Ficant-se musicalment dramàtics: ni una, ni mitja, ni cap,... Evidentment algú aniria però no un nombre tant significatiu com els que no han anat al centre escolar. Per tant fer vaga seria raonable si no fos per la farsa que porta darrere una parada de feina dels estudiants. Podem ser optimistes i pensar que com els joves som més actius i tenim un futur pel que lluitar fem vaga, i la totalitat dels alumnes que la fan ho realitzen amb consciència del perquè, o podem ser realistes i pensar que el fracàs escolar està pels núvols, els problemes de menors amb drogues disparats, l'absentisme escolar en xifres preocupants i què el remei no està prop. Sóc el primer que m'enfade amb les generalitzacions que em fiquen dins d'una joventut queta socialment, excessivament consumista, amb problemes a classe, amb relació amb les drogues i amb més ganes de festa que d'altra cosa, però desgraciadament generalitzar així és un encert ja que hi ha un gran nombre de joves que sí que són tot o alguna d'eixes coses. Per tant, fer vaga està a les mans de cadascú de nosaltres i demostrar que els joves som alguna cosa més que “lluna, sexe i marihuana” també, aquest plantejament no vol, per si ho pareixia, convèncer a ningú de fer o no fer vaga, sols estudiar quina és la situació abans de prendre la decisió.