Article d'opinió de Francisco Biosca.
El 20 d'octubre del 2011, en el programa “los desayunos de TVE”, Esteban González Pons, aleshores portaveu del PP, exclamava: “El PP no recolzarà abaratir l'acomiadament en cap cas”. 3 mesos i 21 dies més tard, el Consell de ministres del nou Govern –del PP- aprova una reforma laboral per la via d'urgència mitjançant un Reial Decret Llei que no sols abaratix i facilita l'acomiadament, sinó que a més atorga nous poders als empresaris, debilita la negociació col·lectiva –empoderant el conveni d'empresa, quan no la negociació individual- i precaritza encara més les condicions de treball en el Regne d'Espanya –ja de per si precaritzades en reformes anteriors-.
Anteriorment, des de l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors en 1980, s'havien produït 52 reformes laborals a Espanya. La repercussió en matèria de contractació i ocupació de cada una d'estes reformes ha sigut desigual. Les reformes unilaterals, imposades sense negociació amb els agents socials, han influït decisivament en l'increment de la temporalitat i la precarietat laboral en moments de creixement econòmic, mentre que en situacions de crisi han catalitzat la destrucció d'ocupació.
Per posar un exemple: a finals del segon trimestre de 2010, Espanya sumava 4,65 milions de parats, el 20,09% de la població activa. Una reforma laboral (la de juny de 2010) i any i mig més tard, Espanya tanca 2011 amb 5,3 milions i una taxa del 22,8%. De què va servir, en termes d'ocupació, esta reforma?.
A més a més, el denominador comú de totes les reformes laborals imposades és que cap govern ha presentat balanç amb els resultats que estes han produït.
El Partit Popular, que Dolores de Cospedal –la multimilionària secretària general d'este partit- va qualificar en una mostra de cinisme indecent com “Partit dels Treballadors”, contínua la senda oberta pel PSOE amb l'anterior reforma laboral. La nova llei perseguix oficialment objectius lloables, però que no tenen la menor credibilitat ni s’han consensuat amb els agents socials –no almenys amb els sindicats, a la patronal la delaten les seues alegries-. Sonarien a acudit si no estiguérem parlant de la desesperació de milions de persones.
Oficialment, estos són els objectius de la nova llei:
El 20 d'octubre del 2011, en el programa “los desayunos de TVE”, Esteban González Pons, aleshores portaveu del PP, exclamava: “El PP no recolzarà abaratir l'acomiadament en cap cas”. 3 mesos i 21 dies més tard, el Consell de ministres del nou Govern –del PP- aprova una reforma laboral per la via d'urgència mitjançant un Reial Decret Llei que no sols abaratix i facilita l'acomiadament, sinó que a més atorga nous poders als empresaris, debilita la negociació col·lectiva –empoderant el conveni d'empresa, quan no la negociació individual- i precaritza encara més les condicions de treball en el Regne d'Espanya –ja de per si precaritzades en reformes anteriors-.
Anteriorment, des de l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors en 1980, s'havien produït 52 reformes laborals a Espanya. La repercussió en matèria de contractació i ocupació de cada una d'estes reformes ha sigut desigual. Les reformes unilaterals, imposades sense negociació amb els agents socials, han influït decisivament en l'increment de la temporalitat i la precarietat laboral en moments de creixement econòmic, mentre que en situacions de crisi han catalitzat la destrucció d'ocupació.
Per posar un exemple: a finals del segon trimestre de 2010, Espanya sumava 4,65 milions de parats, el 20,09% de la població activa. Una reforma laboral (la de juny de 2010) i any i mig més tard, Espanya tanca 2011 amb 5,3 milions i una taxa del 22,8%. De què va servir, en termes d'ocupació, esta reforma?.
A més a més, el denominador comú de totes les reformes laborals imposades és que cap govern ha presentat balanç amb els resultats que estes han produït.
El Partit Popular, que Dolores de Cospedal –la multimilionària secretària general d'este partit- va qualificar en una mostra de cinisme indecent com “Partit dels Treballadors”, contínua la senda oberta pel PSOE amb l'anterior reforma laboral. La nova llei perseguix oficialment objectius lloables, però que no tenen la menor credibilitat ni s’han consensuat amb els agents socials –no almenys amb els sindicats, a la patronal la delaten les seues alegries-. Sonarien a acudit si no estiguérem parlant de la desesperació de milions de persones.
Oficialment, estos són els objectius de la nova llei:
- Afavorir l’eficiència del mercat de treball i reduir la dualitat laboral.
- Afavorir la flexibilitat interna de les empreses.
- Fomentar la contractació indefinida i afavorir la creació d’ocupació.
- Afavorir l’empleabilitat de les persones treballadores.
- Retallar salaris i condicions de treball i precaritzar el mercat de treball.
- Augmentar el poder i la discrecionalitat de l’empresari.
- Convertir contractes temporals en falsos contractes indefinits amb “despido libre” el primer any.
- Més formació -qui la finança?-, quan el que cal és una reforma en profunditat del sistema.
Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de Página66.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.107