Francesc Gisbert, professor de l’Escola Pública. Les protestes socials dels últims mesos i la reacció irada dels poders fàctics evidencien un dels majors perills, en democràcia: la lluita desigual entre la consciència crítica dels ciutadans i la manipulació implacable dels grups de poder. Des de fa temps, intenten convéncer-nos que la situació econòmica és catastròfica, inevitable, com si fóra resultat d’una plaga bíblica. No de la degeneració especultiva del capitalisme financer, no de la gestió irresponsable, sovint, corrupta, d’una part dels nostres polítics... En tota crisi, cal buscar uns culpables. I els nostres governants s’han afanyat a trobar-los. Qui és l’enemic? Qui qüestiona les directrius de l’ordre, polític i econòmic. Qui “pensa” i, en pensar, “opina” que un altre món és possible. Per aconseguir imposar l’estat d’opinió, són útils una sèrie d’estratègies: la primera és persuadir-nos que el món està regit per lleis incomprensibles per a la massa dels mortals, les lleis del mercat i de l’enginyeria financera. Com l’Església era l’única capaç d’interpretar la paraula divina, ens han fet creure que els únics capaços d’entendre l’evolució de la crisi econòmica i de buscar solucions són els mateixos que han creat el problema: organismes com el Banc Mundial o el Fons Monetari, i empreses “independents” que aporten “desinteressadament” la seua saviesa per oferir les receptes que ens trauran del túnel: Moody's, Fitch, Standard & Poor's. Monstres amb capacitat per devorar l’economia de qualsevol país, en descobrir que genera més beneficis especular que invertir. Monstres que ordenen i avaluen, estats que obeeixen i apliquen la paraula “revelada”: emissió desbocada de deute públic, retallades en serveis bàsics, privatitzacions massives, reformes laborals salvatges, desaparició de l’estat del benestar... La segona estratègia és criminalitzar els dissidents, aquells que cometen el delicte de “pensar”, el crim de dir “no” i el sacrilegi “d’actuar”. Els mitjans de comunicació afins al poder i al pensament neoliberal han posat en marxa una de les campanyes més dures i brutes de manipulació i desinformació de les últimes dècades. L’obectiu? Fer-nos creure en el món del revés. Els partits d’esquerra són uns agitadors, només busquen generar caos en benefici propi i arrossegar-nos a l’Apocalipsi; els sindicats, una lacra letal i innecessària, en compte de defensar els treballadors, són una colla de malfaeners que viuen de subvencions multimilionàries, sense fer ni un brot; els empresaris, uns paternalistes que cuidaran dels treballadors sense importar-los la qüestió crematística; els funcionaris (bombers, sanitaris, docents, policies, administratius…), uns privilegiats que sagnen les arques públiques, cal dur-los a la guillotina; els professors, lluny de formar les generacions futures, manipulen la innocència infantil, criden a la revolta, inciten els joves a desafiar la llei i les forces de l’autoritat. I els estudiants i les famílies, sobretot, de l’escola pública, de menor capacitat intel·lectual i escàs rigor moral, són tan mal·leables, tan irresponsables… Cauen en la trampa i acudeixen en massa a les manifestacions per provocar la policia, incendiar contenidors, saquejar tendes d’electrodomèstics i estendre la barbàrie. Davant l’abisme, davant l’amenaça de fractura dels grupuscles incontrolats, quina és la solució de l’Ordre? La tercera i última estratègia. Convéncer l’opinió pública que totes les conquistes socials, l’educació, la sanitat, les pensions, un lloc de treball digne… són un “regal”, “un luxe”, massa car per als temps que corren. I per tant, prescindibles. Pretenen fer-nos oblidar que l’estat del benestar és un dret, pagat amb els nostres impostos, una conquista que aconseguírem amb moltes generacions de lluita. I com a dret i com a conquista, tenim el deure i l’obligació de defensar-lo. És hora de recordar, a joves i no tan joves: Tot el que hem guanyat, tot allò que ens ha fet viure amb major “comoditat” i “benestar” que als nostres pares o avis, es pot perdre. I l’única forma d’evitar-ho, és actuar.