Col.lectius 8 de Març i Dones.

Tots els dies, als noticiaris, als carrers, als nostres treballs, al veïnat... en definitiva, al nostre voltant, no parem d’escoltar: “És temps de crisi!”, però, de quina crisi ens parlen? ¿Ens parlen de la crisi del deute extern que fa dècades pateixen milions de persones als països del Sud global, conseqüència de les destructives polítiques neoliberals aplicades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional? O, tal vegada, es refereixen a la crisi alimentària provocada per l’especulació amb cereals i altres aliments bàsics en la Borsa de Chicago? ¿Ens parlen de la profunda crisi ecològica i energètica que fa molts anys denuncien els moviments ecologistes i camperols arreu del món? ¿Al·ludeixen a la crisi dels principis i valors que fins ara havien regit en el sistema capitalista? ¿Insisteixen en la crisi de representativitat que pateixen les societats actuals, tant occidentals com orientals, i que el 15-M i la resta de moviments d’ocupació dels espais públics han posat de manifest? ¿Ens parlen de la crisi dels treballs d’atenció a les persones que els diferents feminismes han assenyalat repetidament? Doncs no. Aquestes múltiples dimensions de la crisi no existeixen per als grups de poder globals. La CRISI, amb majúscules i lletres de neó, va arribar a les nostres vides quan va fer fallida el sistema de les finances —“el casino global”— i els nostres governants, en lloc d’assegurar el benestar i la vida digna de les persones, han dirigit les seues polítiques “anticrisi” a garantir el procés d’acumulació del capital. Així han aconseguit fer eixir a la superfície social el conflicte entre aquesta lògica d’acumulació de capital, paradigma del sistema capitalista i les seues polítiques neoliberals, i la lògica de la sostenibilitat de la vida. Però, a més a més, amb les retallades de les polítiques socials i dels mecanismes de redistribució, estem assistint a una hipersegmentació social, és a dir, a un procés on determinats col·lectius que vivien en situacions de precarietat ara s’aboquen cap a situacions d’exclusió social. En aquestos processos, el gènere és, sense cap dubte, un dels eixos determinants. Amb aquest panorama, podem creuar-nos de braços i contemplar com empitjoren les coses, mentre que els de sempre continuen enriquint-se, o, pel contrari, podem aprofitar aquesta tensió social i les escletxes patents del sistema per canviar-lo i construir un nou paradigma. És temps de canviar l’epicentre. És hora de substituir el capital per la vida (humana i no humana; la de tots els éssers vius que habitem aquest planeta). És l’hora de preguntar-nos quines són les nostres necessitats reals i, sobretot, com ens hem d`organitzar socialment per fer totes les vides més dignes. En aquest procés de canvi les dones hem d’alçar les nostres veus. En aquest 8 de Març de 2012 no tenim motius per a la celebració complaent, però sí molt a dir i, per descomptat, tot per transformar!!