Article de Jordi Sempere i Vicedo, professor de disseny gràfic a l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Oriola. El dia 5 d'abril de 2011 aparegué en el periòdic Ciudad un text defensant la idoneïtat d'un concurs per triar el cartell de les nostres festes de Sant Jordi. Aquest escrit, que en principi estava destinat a les cartes al director, es va publicar, en canvi, a la secció d'opinió. Em va sorprendre positivament que la publicació, al cap i a la fi, apareguera en lloc tant preeminent. I em va alegrar perquè eixe text el vaig redactar amb la intenció i l'esperança de generar un debat net i ample entre els responsables municipals, el món de la Festa, el món artístic i la població en general. Vaig intentar, per damunt de tot, evitar l'argument efectista i polèmic. Imaginava doncs (¡ay, mísero de mí! ¡ay, infelice!) que les meues paraules pogueren servir de palanca per a que es poguera aplegar a una solució consensuada entre les parts anteriorment esmentades. Sóc un il·lús impenitent! La realitat, senyora de lliure albir, va resultar ben distinta. Es van succeir una sèrie de reaccions en diversos mitjans que en molts casos res tenien a veure amb el tema que vaig plantejar. Uns (entre ells el director d'aquell periòdic, Ramón Climent) van entreveure en les meues paraules un atac enfurismat a l'obra i a la figura de Paco Aznar, perquè Paco no pertanyia –segons Climent i cite de memòria– [...] a un grup d'artistes exclusiu [...]. Altres apuntaren que em movia un sentiment d'enveja perquè mai m'han proposat a mi l'execució del cartell. I molts (entre ells, una altra vegada, el director d'aquell rotatiu) van opinar que el concurs era una solució cutre. No calia donar-li més voltes. Totes aquelles reaccions em van entristir profundament. Les de caràcter més constructiu (recolzant o no els meus punts de vista) apenes tingueren ressò. No hi havia res a fer! Ací a Alcoi no es pot parlar sense alçar polseguera. Una polseguera que amaga discursos més passionals que analítics. Com quasi sempre em passa, pocs entengueren la vertadera intencionalitat de les meues paraules. És ben cert que altres companys de professió es posicionaren públicament en contra de Paco Aznar i del seu cartell. Pense que les opinions són lliures però que ha de primar el respecte a l'altre. Per la meua part, puc dir que respectava i respecte Paco Aznar en totes les seues facetes i afirme que tenim una relació cordial. Res hi havia en la meua carta de l'any passat que pogués fer pensar el contrari. En canvi (desmentint l’opinió de molta gent que no em coneix gens) NO m'agradaria realitzar el cartell de Festes. Per dues raons. La primera és prou evident: no estic d'acord amb el sistema d'elecció directa per resultar excloent, poc democràtica i ancorada en un passat imperfecte. La segona és de caràcter subjectiu. A l'any dos-mil em premiaren el cartell de la festa de Reis Mags i les opinions que aquella imatge provocà em van treure les ganes de penjar res més a la façana de l'ajuntament. De totes maneres, si tinguera ganes de fer el cartell de Sant Jordi, empraria mètodes més directes per comunicar el meu suposat desig a les persones o institucions pertinents, ja que conec personalment els responsables. M'estalviaria maldecaps i cartes d'opinió obertes a la interpretació malintencionada. Afirmar que el concurs és cutre i que no solucionaria el tema de tenir una imatge més d'acord amb l'actualitat és enrocar-se en una postura que amaga parcialment la complexitat del tema. A més, menysprea la pràctica del disseny gràfic com a valor visual efectiu, siga l'executor d'aquesta imatge un professional emergent o consolidat. Com he dit al principi d'aquest escrit, la meua intenció és escoltar i ser escoltat. Debatre. I recorde que algunes ciutadanes i ciutadans demanaren trobar una solució mixta. Jo estic totalment d'acord amb ells, ja que aproparia postures entre els diferents sectors de la societat alcoiana i ens asseguraríem una bona imatge de cara a l'exterior. Imaginen per un moment que la meua insistència i el recolzament de molts altres individus feren que el concurs tirara endavant. Desprès d'una bona difusió de les bases, un jurat especialitzat triaria entre les obres presentades tres cartells finalistes. Aquestos cartells s'exposarien i el ciutadà de a peu votaria la imatge que més li agradara. El resultat es mantindria en secret i el dia 1 d'abril (per no trencar amb eixa tradició) es destapara el cartell elegit pel públic a la façana de la casa consistorial. Segurament no evitaríem els xiulits, però almenys experimentaríem la sensació de què, d'alguna manera, hem sigut corresponsables de la imatge que volem donar de la Nostra Festa i del nostre poble. Així, quan encara no s'ha destapat el cartell de 2012 que ha realitzat Raül Botella, torne a demanar que l'opció del concurs siga debatut seriosament en els àmbits propis d'un discurs respectuós. Desitjaria que s'aplegués a una conclusió ferma i enraonada, siga quina siga eixa conclusió. Sols així deixaria d'escriure sobre l'assumpte en qüestió.