Romà de la Calle, President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

Mostrar el resultat d’un projecte col·lectiu, al voltant de les arts plàstiques, dut a terme per cinc persones, que es mouen en la frontissa de la docència i de la creació, entorn de la figura de Sant Jordi i el drac, a la ciutat d’Alcoi, era lògic que despertara tant la meua curiositat com el meu interés. De fet, la memòria de les imatges és una part rellevant del nostre bagatge cultural, individual i col·lectivament. Per això la invitació, que em van enviar, per a redactar unes línies de presentació per a la mostra esmentada, va tenir –per a mi– perfils de compliment obligatori. No debades, des de la meua infància alcoiana, primerament la figura del “santjordiet” (per edat i proximitat emotiva) i després del “Sant Jordi matamoros” (per enllaç d’automàtica tradició visceral) van ser dos paràmetres d’immediata connivència, quasi automàtica, sobrevinguda, en aquella dura i complexa postguerra, que va forjar les arrels de tantes aventures personals, amb les quals, encara avui, compartisc generació, amistat i records. La cultura, com una ombra allargada, ens acompanya sempre en les nostres peripècies vitals. I sovint és saludable contrastar-ne els orígens, la seua constància, els seus enllaços i també les seues possibles transformacions i trencaments. I en això ens trobem, cara a cara, en aquesta oportunitat en què cinc investigacions plàstiques han continuat a altres tants estudis i anàlisis iconogràfiques, duts a terme sobre la història mateixa del personatge de Sant Jordi que, amb valors i potencials mítics i estratègies simbòliques, ha recorregut la diacronia de cultures diverses i fins i tot dispars, des de l’antic Egipte fins al context llatí i des d’aquell fins a la religió cristiana. Sempre, doncs, en aquesta saga d’enllaços, transformacions, influències i encreuaments culturals, el xoc de dos principis –el bé i el mal– ha anat donant vida, de forma preponderant, a la resolució iconogràfica pertinent. D’una banda, sempre esvelta, forta i arriscada, es perfila la figura del nostre personatge (barquer o cavaller, segons els casos), encarnació del bé i de la força noble que defensa la veritat, enfront de l’element alternant de la composició (hipopòtam, cocodril, drac o altres variants de la negativitat), que també ha anat adaptant-se als replecs de la història, com a ressonància del mal, destinat a ser vençut, per defensar un poble amb dificultats, uns navegants en perill, unes fidels perseguit per Satan o una bella, emblemàtica i adorable princesa extraviada. És clar que les cinc propostes artístiques, que ens visiten, s’han preocupat de resoldre, professionalment, sota la versió del Sant Jordi i el drac, la presència de tota una sèrie de codis figuratius contrastats, que han sigut consolidats, pas a pas, per la transhumància iconogràfica. És sempre el mode dual de donar vida paradigmàtica a eixos dos principis oposats allò que realment es manté com a inamovible. Per a nosaltres i per a la nostra memòria cultural, però, les versions distintes, amb la seua creativitat, no són sinó assajos d’aclariment de la pròpia història, és a dir dels seus orígens acumulatius o de les seues metamorfosis, passades, presents o futures. Sent així que, a més, algunes d’aquestes transformacions iconogràfiques les hem viscudes en les nostres pròpies experiències personals i col·lectives. I, potser, ací rau justament la base real dels nostres interessos i de les nostres fixacions socioculturals sobre el tema. Coneixent els autors de les propostes artístiques, amb els seus esforços respectius i els objectius estètics i investigadors aconseguits, i sent, com a alcoià, una part implicada en l’horitzó mateix de la recepció, no puc sinó congratular-me per la força i constància imprescindible dels uns i per l’acolliment favorable dels altres. Una vegada més –ara amb el drac– Sant Jordi, rememorat en cinc versions artístiques plurals, recala a Alcoi, després de travessar pacíficament la senda del Barranc del Cint. València, maig de 2012