Francesc-X. Blay, regidor del BLOC de l’Ajuntament d’Alcoi.

El 21 de juny de 1992 moria Joan Fuster, acompanyat pel seu metge i els amics més propers. Ja en fa, per tant, vint anys. El seu soterrament fou impressionant. Milers de persones procedents de totes les terres catalanes, des de Salses fins a Guardamar, acudiren a donar l’últim adéu a qui havia estat tant l’home més important del País Valencià dels darrers dos-cents anys, com la figura emblemàtica de la cultura catalana i referent de tota una generació. Una “processó cívica” de milers de ciutadans va acompanyar el fèretre, portat a coll pels seus amics —que n’eren moltíssims— des de sa casa, al carrer de Sant Josep, 10, fins al cementeri; amb un silenci quasi total, sense discursos ni “visques”, com ell tenia escrit. Fou realment impressionant.

Però enguany també recordem unes altres dates relacionades amb la vida i la trajectòria de l’escriptor de Sueca: hauria complit noranta anys (va nàixer al novembre de 1922) i, sobretot, en fa cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians que, en paraules del malaguanyat Ernest Lluch, separa la història de la prehistòria dels valencians; si més no, matisem, pel que fa a la recuperació de la consciència identitària del poble valencià. Aquest llibre va somoure els fonaments de la ideologia regionalista (quasi franquista) imperant d’alguns intel·lectuals “orgànics”, i va fer trontollar el panxacontentisme d’amplis sectors de la burgesia valenciana (“genuflexivament centralista”, afegiria el mateix Fuster). Res ja no va ser igual en el tema de la recuperació de la consciència dels valencians, de la seua identitat i de les seus possibilitats d’autogovern. Tot i que es poden introduir esmenes o matisos al llibre, el gran valor de Nosaltres els valencians  rau en el fet d’haver sigut capaç de remoure idees, consciències i actituds que engrescarien tota una generació d’universitaris, molts dels quals han tingut després un gran protagonisme —i rellevància— cultural, acadèmic, econòmic, social i polític. I tots ells encara se senten “fusterians”. Però hi ha més “Fusters” encara. L’erudit (s’ho llegia tot i ho sabia tot), el dels assajos històrics (que va obrir moltes línies d’investigació i reflexió), el dels articles de premsa (autèntiques peces literàries cobejades pels millors diaris), el dels aforismes (model de maduresa i escepticisme, autèntics “desinfectants” mentals), el de les tertúlies a sa casa amb tothom (autèntics “cenacles” i director de projectes i treballs, una mena “d’assessoria” que diríem avui), el d’animador cultural (creant col·leccions de llibres, animant projectes, suggerint iniciatives...). Sempre l’hem considerat una mena d’il·lustrat pel seu caràcter “omnívor” i enciclopèdic ; “l’últim il·lustrat” en realitat. Crec recordar que Manuel Vicent, amb la seua gràcia característica, el va qualificar de “Diderot de poble” i “revolucionari de mesa camilla”. La seu memòria encara continua viva entre amplis sectors de la societat valenciana; de fet, en aquests darrers vints anys han continuat publicant-se molts llibres sobre Fuster, i alguna de les seus aportacions encara són objecte de debats, jornades i congressos. Descanse en pau, Joan Fuster. La seua tasca no solament no ha quedat en l’oblit sinó que les seues idees continuen obrint camins i vencent inèrcies. I ací estem uns quants per a recordar-ho.